Cap a Solanell

Solemnement, cada dia, el sol neix i es pon a Solanell. De bon matí treu la son al poble i al capvespre l’embolcalla amb aquella llum d’ombra somnolent, sempre endolcidora de les veus i les mirades. Si ho diem en francès, “solennellement”, la solemnitat natural de la llum del sol a Solanell encara ens la fa ser més bona íntima companya.

Avui a Solanell hi torna a haver aplec de veus i de mirades. Serà al migdia i la congregació respondrà a una nova iniciativa enfocada a donar encara més corda al rellotge de paret que amb el seu tic-tac torna a marcar les hores de la vida a Solanell des de l’any 2010. Va ser aquell any quan arribava al poble la vitalitat pensadora de l’arquitecte tarragoní Saül Garreta, qui des del campanar ens va dir de manera entenedora i a mode de proclama va cridar: reviure Solanell. La invitació, la crida pròpiament dita, va ressonar per la vall de Castellbò i per l’Urgellet, les terres connaturals amb Solanell. I també, agafant força en revolada, s’alçà solana amunt i passat a frec de Roca Castellana se sentí vigorosa la crida de reviure Solanell al Cap del Ras de Conques i allà dalt, ja imparable, per aquella màgia silent però existent que trobem a les carenes, arribà també fins a les Valls d’Andorra, tot fent camí flairós d’herba com si es tractés de les ramades que hi pujaven a passar l’estiu. I l’eco de les muntanyes andorranes va escampar el reviure Solanell cap a migdia i travessant les terres urgellenques, segarrenques i garriguenques arribà fins al mar, just on a la seva riba el Saül Garreta havia covat la idea de tornar a donar vida al poble de Solanell.

La feliç iniciativa va començar amb l’ajuda d’altra gent que secundaren el jove arquitecte, i aviat es van teixir enteses en forma de cooperativa, de col·laboració amb entitats conservacionistes o de promoció de l’habitatge social. I com passa gairebé en totes les comeses humanes i econòmiques, els fils de la troca ara s’entortolliguen per aquí, ara queden curts, ara quan tot semblava ja cosit i a punt per vestir, es fa l’estrip i s’esfilagarsen les vores. I de nou a embastar, a cosir i a recosir. I si un altre descosit o esguerro es presenta –de manera imprevista, com el tabac pedregat–, fil i agulla o si cal màquina de tricotar i a adobar capa, capell i xarpellera i amunt va! En la dècada passada des de les primeres puntades d’agulla, el Saül Garreta ha hagut de fer més de sastre que d’arquitecte com li escauria. De sastre, de sabater adobet, de promotor musical i segons d’on bufés el vent, també mirar de fer tots els papers de l’auca per salvar la nau. I entre grops i temporals passatgers i llargues i estimadíssimes calmes, la singladura de Solanell continua. I això, el fet de no defallir, la tenacitat i voluntat demostrada, cal agrair-li al Saül Garreta i a la resta d’equip que li fa costat.

Si aneu a Solanell hi veureu les actuacions reconstructores que, ara sí, toquen de prop la feina de l’arquitecte. A la part baixa del poble és on ara es torna a viure i s’hi pot viure. També us saludaran un parell de cases més, refetes a la banda de ponent. La resta de poble la trobareu gairebé escrostonada tota ella. La intenció és refer-la tant com es pugui, però des de l’any 1973, quan quedà deshabitat, el pas del temps i les ventades i la pluja i la neu dels hiverns han fet el seu fet, llimant cantonades i somovent coberts, donant pas a bigues guerxades, a parets empanxades o esbombades, a pilans desplomats, a portes asclades, a runam i a bardissals. També el caputxó del campanar de l’església de Sant Julià, allà dalt solitària i destacada, va patir l’escomesa d’un llamp. Però si us hi acosteu, veureu com altre cop la cogulla culmina el campanar, fruit de les obres de refer la teulada de la nau i reajuntar esquerdes que tenia l’església. Tasques que s’han fet aquest hivern i que salven de veure ensorrada Sant Julià de Solanell, a més de ser un primer pas per preservar les pintures murals romàniques que foren descobertes gràcies a reviure Solanell.

Avui, com us deia al començament, a Solanell s’hi celebra un altre aplec de cara a eixamplar el cercle d’amistats cap al poble. A tal efecte neix una associació que serà aquell suport anímic i real necessari per no perdre les ganes i el delit i sumar pensaments, idees i mans a l’hora de viure Solanell, ara que el reviure ha complert una dècada d’arrelament i primera creixença. Un viure Solanell en presència, que és la de les dues cases habitades permanents actuals, més el viure Solanell temporalment o a distància però ben endins del cor. Cap a Solanell, que s’hi està bé, cap a Solanell a verolar els nostres esperits, com el roig de les cases, argila i pedra, madurant fa centúries cada moment, voltats de veus de vida o amb el silenci corprenedor que en trobar-lo allí mateix ens parla. Per molts anys, Solanell!