Qui ho diria, que jo era anti-Pride?

Sent un adolescent gai a Andorra (parlem de fa 15 anys), l’acceptació de la meva pròpia persona se’m feia difícil. Els meus referents de l’homosexualitat en aquell temps eren El diario de Patricia i les imatges de la Pride a Barcelona, Madrid o París, que sortien al telediari. “Jo no soc com ells, jo no vull ser això”, em deia a mi mateix: gent ballant sobre carrosses extravagants, amb el cap ple de purpurina, d’altres portant només tapalls i tirants de cuiro, homes amb talons, boes i pestanyes radioactives. No, definitivament aquelles persones no em representaven a mi, tímid, estudiós, responsable, que només volia passar desapercebut. Jo no era com ells, jo no havia de ser com ells.

No obstant això, els meus sentiments cap a un noi de la classe eren evidents, i no els podia negar per molts esforços que fes. Quina mala sang que em feia, i tot degut a la meva pròpia ignorància. Sort que els meus pares eren més oberts de ment que jo, i sobretot més cultes, i m’ho van posar molt fàcil. Si no fos per ells, potser hauria acabat sent un homosexual reprimit com tants altres que conec, a dins l’armari, fent comentaris d’odi als que ja n’han sortit perquè no se’m vegi el plumero... i perquè en el fons seria un amargat infeliç, envejós de veure la gent gaudint de la vida amb llibertat i sense por.

Ara, una mica més gran, més madur, més viatjat, entenc la Pride com una festa per a qui celebra els drets que s’han anat guanyant, i com una reivindicació per aquells que encara no estan protegits legalment i socialment. Entenc l’origen d’aquest dia, i la seva importància social i política. Tant de bo no s’hagués de reivindicar res més, però aquesta realitat utòpica és encara molt lluny davant nostre. De fet, les noves polítiques a Hongria ens demostren que fins i tot es pot anar cap enrere. I en el nostre país, que a poc a poc avança cap a polítiques més igualitàries, també ens trobem amb un sector recalcitrant de la societat que opina sobre realitats que desconeix totalment i enverina les nostres intencions de voler aconseguir els mateixos drets dels quals ell sí que pot gaudir.

Llavors sí, la Pride és necessària. Pintar un pas de vianants amb els colors de la bandera de la diversitat també és necessari. Els comentaris d’odi sobre aquesta notícia evidencien l’obligació que tenim d’actuar per visibilitzar un altre mode de ser, de fer i estimar, tan legítim com qualsevol altre. És la nostra responsabilitat d’informar i formar proactivament, amb un diàleg obert i un debat respectuós, per aclarir els dubtes i les pors que es puguin tenir i que ens allunyen els uns dels altres. Però el diàleg mor a mig camí quan topa amb oïdes sordes o ments massa tancades.

Llavors sí, la Pride és necessària per anar a picar a aquelles portes que es resisteixen a obrir-se. I ho seguirem fent fins que a totes les cases es respirin els mateixos drets, la mateixa dignitat, llibertat i respecte.

A tota aquella gent que no vol obrir la porta de casa seva, us convidem a la nostra. Jo us explicaria que us entenc, que vaig estar en el vostre lloc, que jo també estava equivocat, que vaig ser un ignorant, que també vaig tenir por, i sentir fòbia, fins i tot de mi mateix. Però per sort vaig sortir de la meva zona de confort (que de confortable no ho era pas) i a poc a poc vaig descobrir que la diversitat ens fa més grans, més nobles, més forts, més empàtics i més intel·ligents. I us juro que no acabem mai d’aprendre: heu parlat mai amb una persona no binària?! A mi em va explotar el cap el primer cop que vaig sopar amb ella. Quina manera més pura i lliure de veure el gènere! Em va trencar tots els esquemes. I com li agreixo que ho hagi fet, perquè aquells esquemes equivocats m’eren inculcats per la societat. De ben segur que necessitem deconstruir moltes coses que ens venen heretades de temps foscos.

Llavors sí, la Pride és necessària, perquè tot i que no deixa de ser una festa on celebrem la diversitat, en què tothom té cabuda, fins i tot la persona cisgènere heterosexual, és el dia que volem recordar al món que tots els éssers humans naixem lliures i iguals en drets i dignitat, i feliços. I celebrar això és meravellós.