Joe Biden: un pedaç per a quatre anys

Durant els anys de la presidència de Bush fill la relació entre Joe Biden i John McCain va ser molt estreta. Un era el cap de la minoria demòcrata del Senat i l’altre el cap de la majoria republicana. Com que el sistema electoral nord-americà dona molta més importància al polític individual que no al partit, els contactes entre senadors i congressistes d’un costat i l’altre de les cambres són freqüents. Moltes lleis s’aproven després d’una negociació entre uns i altres, perquè la seva posició sobre els punts a tractar es deu a la voluntat dels votants que els han elegit a cada Estat i no a la posició oficial del partit del qual són membres. El 2008, Biden i McCain, tots dos amb llarga experiència al Senat, es van confrontar a la campanya electoral, un com a vicepresident amb Obama i l’altre com a candidat republicà. John McCain, home amb un caràcter abrupte i poc donat a tirar flors al seus adversaris polítics, va parlar sempre molt bé de Joe Biden en el curs de tota la campanya electoral.

Aquest fet corrobora la imatge que Biden va oferir al llarg dels 48 anys de senador. Dialogant, buscador de consensos, un tarannà moderat, sobretot en política nacional, i sempre situat al costat més conservador del Partit Demòcrata. No es pot oblidar, per exemple, que Biden va ser un dels demòcrates que més fermament van defensar la decisió del republicà Bush d’atacar l’Iraq.

Però aquesta experiència política que presentava Biden davant les excentricitats demostrades per un personatge com Trump no li va servir per obtenir una victòria tan àmplia com detectaven les enquestes i com esperava el mateix Partit Demòcrata. En alguns estats claus, la diferència de vots a favor de Biden ha representat un percentatge força baix en relació amb el total d’electors. Fins i tot en algun d’aquests estats van haver d’aplicar automàticament el recompte dels vots, que és el que la llei assenyala quan la diferència entre els dos candidats és inferior al 0,5%.

De fet, la satisfacció demòcrata per haver apartat Trump de la presidència no ha pogut amagar cert aire de decepció dins del partit. El periodista nord-americà David Brooks, clarament pro demòcrata, escrivia fa unes setmanes a The New York Times: “Si mai unes eleccions s’havien de convertir en una explosió demòcrata, havien de ser aquestes, contra un candidat immoral amb una trajectòria vergonyosament incompetent. Però els demòcrates no se n’han sortit.” I no se n’han sortit perquè la seva prioritat era treure Trump i aquest objectiu els va portar a escollir un candidat moderat i aparentment de consens i va difuminar un problema de fons que el Partit Demòcrata arrossega des de fa anys: l’aparició i consolidació d’una ala molt més a l’esquerra del que ha sigut el seu posicionament tradicional.

Igual que fa uns deu anys el Partit Republicà va haver de superar una esbiaixada cap a la dreta, amb tot el rebombori que va suposar l’anomenat Tea Party, els demòcrates pateixen avui un fort biaix cap a posicions d’esquerra, en un país on aquesta tendència no és ben acceptada i on fins i tot el que podríem anomenar progressisme és molt moderat. En efecte, els noms de Bernie Sanders, Elisabeth Warren o Alexandria Ocasio-Cortez sonen molt fort al costat demòcrata i els seus plantejaments no tenen res a veure amb els que pot oferir Joe Biden o altres protagonistes de la fracció moderada que històricament ha controlat el partit.

És força sorprenent la situació en què es troben avui els dos partits. El Partit Republicà haurà de pair com sigui el que ha passat en els darrers quatre anys i s’haurà de plantejar com esbrinar quina part dels 74 milions de vots van arribar seduïts només per l’actitud caòtica de Trump i quina part apostava per l’acceptació del plantejament electoral republicà dirigit cap a posar sobre la taula tota una colla de problemes concrets que avui afecten la societat nord-americana. Per altra banda, avui al Partit Demòcrata hi ha certa por. Por perquè les eleccions del 2020 no han sigut la passejada que s’esperaven i perquè han agafat pels pèls el control del Senat i el Congrés. Por per la perspectiva de les eleccions mid term del 2022, quan caldrà renovar, com cada dos anys, la totalitat de la Cambra de Representants i un terç del Senat. I també por per com encarar els propers quatre anys, amb una tensió interna derivada de la dificultat de poder anar imposant l’ala més esquerrana del partit amb un Biden a la Casa Blanca, condició que sembla indispensable segons alguns analistes per poder tenir opcions reals de renovar la presidència el 2024.

Malgrat tot, jo crec que Biden tindrà una legislatura força plàcida, a menys que no es produeixi algun daltabaix inesperat. Tant en l’àmbit intern com internacional, tindrà al seu costat tota l’onada mediàtica progressista i ja hem assenyalat en aquests articles la força d’aquesta onada dins dels Estats Units. I pel que fa a Europa, no és cap secret que sempre es veu amb més bons ulls una administració demòcrata que republicana, al marge de qui sigui el president.

Cal dir que en aquests dos primers mesos de la seva presidència encara no hem tingut ocasió d’esbrinar quines seran les línies mestres del seu mandat, perquè durant la campanya electoral no va explicar gairebé res. Els seus missatges inicials se centraven en la necessitat de recuperar la unitat del país, la dignitat dels governants, etcètera, i amb l’aparició de les fortes protestes racials i de la Covid-19 el seu discurs es va orientar cap a la crítica de l’actuació de Trump en aquests dos camps. I poca cosa més.

Un pedaç de quatre anys. Les afirmacions del mateix Biden en el sentit que no es presentarà a la reelecció el 2024 portaran tota l’atenció del partit i dels mitjans addictes a potenciar la figura de Kamala Harris com un dels noms principals per encarar la candidatura d’aquí a quatre anys. En un país on la vicepresidència sempre passa com desapareguda, veurem aquests propers anys una exposició inusual de la figura de la vicepresidenta Harris. De fet, la base per a una bona publicitat hi és, perquè aquesta senyora té molts dels atributs per ser el relleu de Joe Biden com a candidata a la presidència el 2024. Té experiència legal –va ser fiscal general de l’Estat–, experiència política –senadora– , és intel·ligent, és dona i no és de raça blanca.

El que caldrà veure és si aquests atributs encaixaran en el seu moment dins de la fracció que es consolidi com a guanyadora en un Partit Demòcrata en ebullició.