L'oblit d'en Joan Manén

Essent infant, ja tocava el piano als quatre anys i el violí als cinc. Als deu, va dirigir un concert simfònic –a l’Argentina– amb un cor de dos-cents homes. Als tretze, havia fet més d’un concert a la ciutat dels gratacels. Més de 4.000 recitals jalonen la seva dilatada vida (1883-1971). Som, per tant, davant d’un geni absolut. Llàstima que, per culpa del seu flirteig amb posicions polítiques molt dretanes, va ser posposat a l’oblit.

Precisament el 26 de juny va ser el cinquantè aniversari del seu traspàs i em proposo adherir-me humilment als actes del que s’anomena Any Manén. A banda de gran músic va ser un compositor de bandera, amb obres simfòniques, d’òpera i de cambra, sardanes, peces corals i un parell de ballets. Un estudi del Museu de la Música de Barcelona li reconeix l’honor d’haver estat el primer intèrpret a enregistrar la integral de concerts de violí d’en Ludwig van Beethoven i Fèlix Mendelssohn. Poca broma!

Se n’anà sense poder veure realitzat el seu gran somni: la construcció de l’Auditori Manén. Un projecte ambiciós que complementés els altres dos grans temples musicals de la ciutat: el Liceu i el Palau de la Música. Les obres endegades per ell, l’any 1954, s’aturaren durant cinc dècades. L’edifici s’enderrocà finalment per donar pas a una sala de multicines del grup Balañá. Crec que ha arribat el moment que els departaments de cultura de la Generalitat i l’ajuntament barceloní sumin esforços, allà on sigui.

A Alemanya el van comparar amb Richard Strauss. El prestigiós compositor i organista Alexander Winterberger va escriure –al diari Leipziger Nueste Nachrichten– després d’assistir a un concert seu: “La suavitat del seu so, bellesa i densitat insòlites, fan que hom es lliuri captivat a la seva personalitat i a la peculiar execució de l’instrument, amb delectació, seduït per la sonoritat i l’exclusivitat del seu timbre, de la més alta claredat i puresa, i per la màgia del seu virtuosisme.”

El perfil i nucli de la seva producció és postromàntic, amarat de força lirisme, amb un substrat nacionalista (tant català com espanyol) i un rerefons formalment germànic.

D’acord amb aquest resum biogràfic, reitero el meu ferm suggeriment a les autoritats polítiques catalanes per tal de no malmetre un patrimoni d’aquesta vàlua més que contrastada. Sovint, la disparitat ideològica entre diferents gestors de la vida social i política agreuja l’egocentrisme personal de gent que ocupa trones que tal vegada no mereixen i desemboca en trencadissa i manca d’acord. Sense anar gaire més lluny, goso citar dos temes de plena actualitat: l’Hermitage i l’ampliació de l’aeroport del Prat. És clar, tanmateix que músic pagat no fa bon so. Les desavinences d’uns i altres no quadren amb la perfecta harmonia d’una pulcra melodia musical.

S’estimen més donar validesa a la trista dita música de brams, contrapunt de garrotada.