La vacada amunt

Si les crides pel nom, et fan més cas i tot. Són les vaques batejades pel seu amo a qui certament fan més cas quan de boca d’ell el nom de la vaca va directe cap a ella. Costum ancestral, manera de fer proper a l’animal, de tenir-lo en consideració i així considerar-lo gairebé com de casa. I de fet ho són. Cada ramader sap on té les seves vaques pasturant i també sap on són les vaques de les altres cases. I quan arriba la setmana de Sant Joan i de Sant Pere, les vaques amb els seus noms deixaran els volts del poble per pujar a muntanya a passar l’estiu. La vacada amunt, com cada any des del temps dels padrins i més enrere, fins i tot segles. Les muntanyes andorranes no tindrien els peixeders com els podem veure avui en dia sense el pasturar anual estiuenc de les alçades. Probablement i ja des de la prehistòria, abans fins i tot d’establir el pas del temps amb els calendaris numèrics, a Andorra els ramats han pasturat estiu rere estiu els indrets on, curiosament, avui en dia a l’hivern s’hi practica l’esquí. Ens n’han deixat bona mostra d’aquest fer mil·lenari dels pastors, el Bonaventura Adellach i el Jaume Riba, explicant-nos el calendari solar d’allà dalt a la raconada de la coma del Forat, més amunt del pla dels Orris d’Arcalís. Gràcies a aquest pasturatge, d’ovelles principalment, però també de vaques i d’egües, les parts culminals de les estacions d’esquí poden gaudir d’un modelat obert i amb bona base per mantenir la neu.

Quan la vacada arrenca de bon matí, posem el cas, des de Soldeu, com va ser dissabte passat, es nota de seguit el deler que tenen d’enfilar costa amunt. Vaques i vidells acarrerats entre les parets del prats i passat el pont del Riberal i ara amb més calma, però sense perdre el pas, de dret amunt cap a les envistes del Pla de les Pedres, on passada la barraca del vaquer i als peus del refugi, saben les vaques que ja hi han pujat altres estius, i per això obren pas i van les primeres, que hi trobaran les saleres a les grans roques de granit a punt per tastar la sal, talment el nostre esmorzar –aquest any truita de carreroles i bull a l’estil de la padrina del pastor–, tot amb un bon gust que ens fa viure una estona de joia ancestral, que la voldríem eterna però que les mateixes vaques, un cop satisfetes de sal, ens la fan notar fugissera, perquè sense dir res, agafen el mateix carreró pel qual han arribat i anant a buscar el soroll de l’aigua, enfilar cap al Cubil i començar les seves vacances d’estiu. En un tres i no-res, diem adeu i les perdem de vista, amb els seus vidells inseparables, a la Doline, a la Romària, a la Pascuala, a l’Esquirola, a la Pomet, a la Negra, la Pequenya, la Gotlla i la Suïssa, a la Polida, la Maduixa, la Nina, la Cadernera i el Bouet. A baix a Soldeu, hi van quedar la Fura, que ha de vedellar, i la Blanqueta i la Pardiu, amb els vedells una mica tous per engegar muntanya amunt.

I un altre estiu la vacada donant vida a la muntanya. Des del Cubil, tornant a passar pel Pla de les Pedres, a mitjan agost, baixaran cap a Soldeu i enfilaran cap als Clots de Massat i elles mateixes aniran pasturant aquí i allà i saltaran cap al Siscaró i a final de setembre arribarà anar-les a esperar a Incles. En el seu passar l’estiu, les vaques de Peretol, que són les que hem anomenat més amunt, juntament altres d’altres cases, tindran la guarda del vaquer, enguany un jove Pirot, el Miquel Font, a qui no li manquen ni les forces ni les ganes i que vetllarà perquè la vacada tingui un bon estiu.

Celebrem pujar les vaques a la muntanya, com dissabte mateix ho feien a Setúria els ramaders de la Massana. I ho celebrem amb l’esperança de veure continuació generacional i ajudes i implicació dels comuns i de Govern perquè la ramaderia andorrana, i la pagesia en tot el seu conjunt, tinguin com a activitat econòmica genuïna i imprescindible que són, la consideració i el lloc destacat en els programes de desenvolupament social i econòmic del país. I que així sigui per molts anys.