Delta

Entrada la setmana, el ministre Martínez Benazet advertia de la nova amenaça que suposa la darrera variant de la Covid-19. La classificació amb la lletra delta de l’alfabet grec estalvia la referència al país suposadament originari de la nova tipologia de virus, quelcom que a la vegada elimina la possibilitat de culpabilització social internacional de l’estat concernit i dels seus habitants.

Feta l’acotació, el primer que hom dedueix és que el virus continua viu i amenaçador, tot i els progressos en la lluita per combatre la pandèmia, especialment amb les vacunacions, cada vegada més multitudinàries, aquí i almenys en els països que anomenem desenvolupats.

La nova causa de l’alerta ministerial ja és present entre nosaltres, inicialment en quatre casos, segons la notícia oficial. Hi ha, però, un altre factor d’alerta afegit i és la mobilitat previsible en el temps de vacances que ha començat per alguns/es i s’allargarà els propers mesos.

Hem vist, escoltat i llegit, els brots massius entre els estudiants de sortida de fi de curs a Mallorca, o un altre a Portugal, que pot acabar afectant més aquí, per raons òbvies. La deducció, a la vista de tot plegat, és que cal mantenir, en l’habitual imatge de la boxa, “la guàrdia alta” i no abaixar-la.

La ciutadania ja és ben conscient i la primera mostra és la quantitat de mascaretes que es continuen veient, correctament posades, pels carrers i espais oberts en general. Potser perquè és menys incòmode portar-la a lloc, o penjada de les orelles que preparada a la butxaca o la bossa per quan entrem a un local tancat. A més, que resulta més difícil recordar-se’n quan el cas arriba.

Segons les opinions més valorades i esteses, la protecció més segura i radical és el vaccí. Les vacunacions es compten ja aquí per desenes de milers, fins i tot les que inclouen la segona dosi i els certificats repartits automàticament, en el format QR al mòbil o en paper amb tots els segells i en quatre idiomes constitueixen un autèntic passaport sanitari reconegut als Estats veïns i a Portugal i a punt de tenir validesa, si no la té ja, al conjunt de la Unió Europea.

És evident que després de confinaments i restriccions diverses s’han acumulat ganes de sortir cap a horitzons més plans o muntanyes diferents, que alguns/es porten (portem) dos anys, si fa no fa, sense anar a trobar familiars i persones properes més enllà dels controls del Runer o del Baladrà.

Cal sortir, de ben segur, però sense perdre mai la consciència que l’enemic invisible ens amenaça sigil·losament pertot i que no ens podem considerar del tot estalvis ni que ens hagin injectat ja, almenys fa tres setmanes, les dues dosis de vaccí; perquè ja sabem que deixa un petit marge, més que sigui inferior al deu per cent, al risc de contaminació.

Entre quedar-se a casa tancats i viatjar a la babalà sense cap mesura preventiva –sobretot a llocs on el risc és més gran, segons les informacions oficials– és allò que s’acostuma a definir com “entre poc i massa”.

Com s’aplica a tants altres aspectes vitals, cal saber on anem, on podem anar segons dicta el seny, i com. En el moment d’escriure, el perill sembla petit aquí, més enllà de la variant delta, després de diversos dies sense cap malalt ingressat a l’hospital ni a El Cedre, i que sigui per molt temps.

Si parlem de declaracions amb autoritat, no fa gaires dies es recollia en aquest mateix diari la d’un professor de la Universitat de Santiago i assessor del Govern, que deia: “La principal diferència entre estar vacunat o no és que, si ho estàs, no et mors.” No et mata la Covid, s’entén. Que, tard o d’hora –més val que tard– ningú no quedarà per a llavor.