Zombis

The dead don’t die (2019) és el títol de l’última pel·lícula de Jim Jarmusch, director, guionista, actor i productor nascut a Ohio l’any 1953.

Jim Jarmush és un dels exponents del cinema independent i a ell li devem pel·lícules com Stranger than paradise (1984) o Night on Earth (1991), film aquest últim en què es desenvolupen cinc històries de persones que prenen un taxi a diferents llocs del món.

Els morts que no moren, estrenada el 14 de maig del 2019 al Festival de cine de Canes, és una història entretinguda. Relata en clau d’humor terrorífic com en un poble americà, de la nit al dia succeeixen una sèrie de fenòmens paranormals que porten com a primera conseqüència l’aparició de zombis per tot arreu.

Si els he de ser sincer, a mi els zombis no em fan gens de gràcia. Sempre tinc la sensació que hi ha alguna probabilitat que els temes de ciència-ficció acabin sent realitat... ho seran els zombis o ja han començat a existir?

A Andorra quan algú es moria en circumstàncies dubtoses, ho he explicat d’altres vegades, el batlle havia de preguntar al mort, tres vegades qui l’havia mort. “Mort, qui t’ha mort?”

Amb les zombis, poca broma. A la velocitat que es contagien i com de ràpid que mosseguen, abans de la tercera pregunta el mort-zombi ja s’hauria cruspit el batlle.

Els zombis van molt ràpid. I cal estar preparat.

La pel·lícula, que no és una obra mestra però que es pot veure per passar una bona estona, té una escena en clau d’humor que resulta graciosa i entranyable (per evitar suspicàcies faig saber que escric l’adjectiu entranyable en sentit sarcàstic).

En un moment donat, quan comença la infecció massiva que s’encomana a quasi tots els habitants del poble, es veu un grup de zombis, deambulant, ja de nit, amb una particularitat: tots porten mòbils encesos a les mans.

La imatge és tan actual que només pot provocar un somriure.

Perquè si es pensa bé, no els carrers del film, sinó els carrers del món, són plens de persones que semblen estar posseïdes, i caminen soles pendents dels telèfons mòbils. Aquests no mosseguen, ni maten ningú, però de moment t’has d’apartar perquè no xoquin amb tu.

Tot és qüestió de temps, al final se’ns acabaran menjant, o potser és també una metàfora i ja fa molt de temps que el món es mou per forces que desconeixem, i la raça humana és una espècie zombi, un experiment de laboratori que deambula pel planeta. L’ús del mòbil al carrer en pot ser un distintiu, però n’hi ha molts d’altres que permeten començar a identificar la nostra transformació.