Poupou

Tot i el cognom de ressonància flamand, Mathieu van der Poel és el net de Raymond Poulidor, aquell grimpeur clàssic que sempre acabava superat per la superioritat de Jacques Anquetil en la contrarellotge. Aquest any, Mathieu participava per primer cop en la grande boucle i en una de les primeres jornades va guanyar l’etapa al mur de Bretanya i es va vestir de groc. Com no podia ser menys, l’èxit el va dedicar al padrí, a “Papy”, que havia traspassat el novembre del 2019.

Avui, quan la serp multicolor acabi el recorregut del dia a Andorra la Vella no cal que us esforceu a buscar Mathieu. Després de l’èxit, vençut per l’esforç, en arribar als Alps, es va retirar.

Els fets recents porten inevitablement pels circuits de la memòria a la primera meitat dels seixanta del segle passat, quan aquell estudiant en pràctiques que avui fa periodisme de jubilat va ser enviat per una ràdio local a seguir, i explicar, la Vuelta a Levante. En una parada del cotxe que ens portava a uns redactors, una dona francesa parada a la cuneta no parava de cridar: “Poupou, Poupou”, i l’escàs francès del jovenet no va aconseguir convèncer-la que el seu admirat no participava en aquella cursa.

Popou suscitava l’admiració del loser bo i simpàtic, com tants perdedors seguits a la novel·la negra i al cinema de Hollywood, amb el seu somriure etern per molt que mai no acabés a l’esglaó més alt del podi de l’arribada final als Camps Elisis.

A Poulidor no el vaig conèixer mai personalment. Al net potser aniré a veure’l si arriba un any proper a sobre de la bicicleta o de turisme i algú em passa l’avís. En canvi, sí que vaig saludar una vegada l’antagonista permanent. Corria l’any 1969 i el diari de Sant Sebastià on treballava va tenir la bona pensada de ressuscitar la Vuelta al País Vasco, que es va córrer per primera vegada el 1924.

Com a gran atracció d’aquell esdeveniment, es va aconseguir la presència d’un Anquetil ja al final del recorregut esportiu, que no vital -potser havia començat ja a conviure conjugalment amb una doble parella, mare i filla. Era a la redacció, després de la conferència de premsa, sec, amb l’aparença de prepotent que acostuma a ser falsa en els tímids, potser agreujada per l’obstacle de la diferència de llengua.

Aquelles curses ciclistes curtes dels seixanta i els setanta, sense televisió en directe, tenien un regust romàntic i facilitaven força la tasca dels periodistes, també de mitjans impresos. Agrupats de dos en dos, o de tres en tres, en un cotxe potent i confortable, amb un pilot expert, potser fins i tot professional del volant, teníem el permís d’avançar els esportistes una vegada i una altra, aturar-se a la línia marcada a cada punt alt per veure i anotar l’ordre de pas, retornar al vehicle i accelerar (a les baixades, missió impossible, que pedalant corrien més ells) fins a tornar a tenir-los a la vista.

En trams llargs i de terreny pla ens avançàvem molt més al pilot, prou per seure en un restaurant i dinar, gairebé sempre a correcuita. Potser per les presses, eternes acompanyants, una de les deformacions professionals dels confrares de la “canallesca” és no mastegar prou i fins i tot no assaborir els plats, per bons que siguin i en contra dels mandats dels metges.

Anquetil, com havien predit els experts, no va guanyar aquella cursa que encara trigaria a rebre el nom actual basc d’itzuila. I Poulidor, queda dit abans, no hi era per poder prendre una petita revenja. Han passat ja més de cinquanta anys i ja ni existeix aquell diari donostiarra. Com renunciar, però, a aquells records, tan gratament conservats com gairebé tots els de joventut, quan ni tan sols teníem consciència de tant com estàvem gaudint.