Elogi de l'art de passejar

“Amb quin esforç tan petit la natura reafirma el seu domini i esborra el rastre dels homes! Escolteu com ho descrivia Homer: “Els flocs de neu cauen espessos i ràpids en un dia d’hivern. Els vents s’han encalmat i la neu cau sense parar, cobrint el cim de les muntanyes i els turons, les planes on creix l’arbre del lotus i els camps conreats, i també cauen a les cales i a les costes del mar escumejant, però, silenciosament, les ones els dissolen”. “La neu anivella totes les coses i les embolcalla”.

Qui ens regala aquestes belles paraules és Henry David Thoreau (Concord, Massachusetts, 1817-1862), escriptor, filòsof, reformador social, naturalista i lluitador infatigable per l’abolició de l’esclavitud als EUA. Dos dels seus llibres, Walden, o la vida als boscos (1854) i La desobediència civil (1856), han tingut

–i tenen encara avui – una poderosa influència en la societat. Personatges de la talla de Tolstoi o Gandhi se’n sentien deutors, Walden, o la vida als boscos és el relat dels dos anys que va viure a la cabana de bosc del seu amic Ralph Waldo Emerson, a la riba del llac Walden. Allà descriu amb lirisme la naturalesa i el pas de les estacions, mentre fa una severa crítica a la deriva del món occidental. El llibre és una crida estentòria al retorn a la natura i es considera amb tota justícia precursor de l’ecologisme –l’ètica del medi–, de rabiosa actualitat pel convenciment cada vegada més estés en la societat que cal fer un rotund cop de timó si es vol salvar el planeta. Fa més de 160 anys escrivia: “Avui dia, tots els anomenats progressos humans, com ara la construcció de cases, la tala de boscos i de tots els grans arbres, simplement deformen el paisatge i el fan cada cop més insípid i vulgar”. I també: “La salut d’un home requereix tants acres de prada per contemplar com carretades de fems la seva granja. Aquests són els aliments fonamentals de què es nodreix. Una ciutat se salva tant pels homes virtuosos que hi viuen com pels boscos i aiguamolls que l’envolten”, o “què seria la vida humana sense boscos, sense aquestes ciutats naturals?”. I encara: “Hem perdut la bellesa que emana de la simplicitat. Per què hem de viure amb tanta pressa i malgastar la vida?”

Fabricant de llapis, agrimensor, contrari a la guerra entre els EUA i Mèxic i, com ja hem dit, antiesclavista, el seu llibre La desobediència civil, èmul del Discurs de la servitud voluntària de La Boétie, introdueix reflexions sobre l’exercici democràtic d’extraordinària vigència avui, com: “No puc reconèixer ni un instant com a govern meu el que és també el govern dels esclaus”, o quan sosté que “el judici en consciència d’un individu no és necessàriament inferior a les decisions d’un cos polític o d’una majoria, quan aquestes són injustes”, i que “les majories, pel fet de ser-ho, no guanyen també les virtuts de la saviesa i de la justícia”. Són qüestions que es planteja amb força creixent la societat contemporània.

Thoreau, “mestre de vida”, escriptor amb reflexos místics, en el seu llibret Passejades ens ho deixa clar: “Crec que no podria conservar la salut ni el bon estat d’ànim si no dediqués almenys quatre hores cada dia –i acostumen a ser més– a passejar pels boscos, els turons i els camps, absolutament lliure de tot compromís mundà”, i continua, “si bé gairebé tots els homes senten una atracció vers la societat, pocs d’ells són fortament atrets per la Natura. En la seva reacció vers ella, la majoria dels homes em semblen, malgrat les seves arts, inferiors als animals. Que poc valorem la bellesa del paisatge!” Explicava cofoi que “quan un viatger va demanar a la serventa de Wordsworth que li mostrés l’estudi del seu amo, la dona va respondre: “Aquí hi ha la seva biblioteca, però el seu estudi és a l’aire lliure”.

Ens adverteix, però, que “el caminar de què parlo no té res a veure amb fer exercici”, i que “m’alarmo quan trobo que he caminat físicament un quilòmetre i mig per dins del bosc sense ser-hi en esperit”. Perquè “on és la literatura que dona expressió a la Natura? Seria un poeta aquell qui pogués requisar per al seu servei els vents i els rius, perquè parlessin per ell”. S’enfila: “Jo surto a caminar per una naturalesa com aquella en què caminaven els antics profetes i poetes, Manu, Moisès, Homer, Chaucer”; “doneu-me l’oceà, el desert, les extensions salvatges!” I llença una profecia que s’ha fet dissortada realitat: “Actualment, en aquesta contrada, la major part de la terra no és de propietat privada; el paisatge no té amo, i el caminant gaudeix d’una relativa tranquil·litat. Però possiblement arribarà el dia en què serà dividida en les anomenades àrees de recreació, en les quals uns quants gaudiran tan sols d’un plaer estret i exclusiu, quan es multipliquin les tanques i s’inventin trampes i altres artefactes destinats a confinar la gent als camins públics”.

Confesso humilment, seguint les recomanacions del gran Thoreau, la meva devoció pels grans arbres, pels boscos profunds i per les llargues passejades quan el nou dia venç a les ombres de la nit...

* Joan Ganyet i Solé, arquitecte