L'educació com a motor d'evolució

Amb l’estrena del documental Una Luz en la Oscuridad, protagonitzat per Marta Borrell, l’adolescent que acaba expressant les seves reflexions sense prejudicis a les Nacions Unides sobre l’educació als països en vies de desenvolupament, ha saltat a la palestra, una vegada més, el debat sobre l’educació com a motor d’evolució.

Que no hi ha desenvolupament sense educació és una premissa universalment acceptada des de fa segles i la cooperació internacional ha dedicat milions de dòlars i euros a consolidar aquesta idea amb resultats limitats. Una vegada més, cal assenyalar que la millor cooperació no és la que més fons destina a aquests països, sinó la que té l’estratègia i les eines de gestió millor adaptades a una realitat determinada. Si el primer és senzill, el segon és molt complex.

Posem per cas el nord de Moçambic: Desnutrició, malalties endèmiques, esperança de vida menor de 50 anys, escassos recursos econòmics, falta d’oportunitats, famílies desestructurades, sotmetiment profund de la dona, matrimonis prematurs, altíssimes taxes d’analfabetisme, etc...

Dins d’aquest paisatge ens trobem escoles públiques on s’ha importat un sistema educatiu europeu de fa dècades, basat en unes matèries inaplicables a la realitat local, impartides per professors amb escassa formació i que investits d’una absurda autoritat, abusen de la seva posició fins a limitis esgarrifosos. La motivació dels estudiants brilla amb força per la seva absència i el desencantament agreuja encara més la situació.

L’escola ha de ser un lloc on si bé han de complir-se les normes més elementals per a la seva bona organització i funcionament (assistència, puntualitat, decòrum, atenció, avaluacions, etc...), ha de ser també un espai obert a la relació social, on les necessitats reals i les inquietuds s’expressin sense por, on l’atmosfera ha de ser afectuosa, en un món quasi cruel, i on la motivació, l’incentiu i la visualització que és un mitjà per a un futur millor, ha de ser el marc d’un debat on els estudiants són els protagonistes.

A l’Illa d’IBO, al nord de Moçambic, en una societat de 12.000 persones i on el 60% té menys de 17 anys, hem creat una escola d’oficis on intentem apropar-nos bastant als valors descrits. L’escola ensenya oficis bàsics en els sectors de l’obra, fusteria, lampisteria, informàtica, hostaleria, etc., i el pati central de les seves aules s’ha convertit en el centre social de l’illa on nois i noies es relacionen, conversen i s’expressen. Gràcies a això hem après a conèixer les seves necessitats i hem creat fòrums i tallers adequats on apoderem les dones, ensenyem conceptes bàsics d’emprenedoria, i investiguem sobre fons de rendes alternatives. Però per sobre de tot, estem enfortint l’autoestima sense la qual és impossible desenvolupar les capacitats necessàries per a millorar. Creguin-me si els dic que, en aquest entorn, és més valuós tenir un nivell d’autoestima acceptable que saber sumar o restar.

Aquest model d’escola no s’estableix d’un dia per l’altre i encara que crea espais més oberts, no pot ser un oasi en una societat tan castigada com la que refereixo, sinó que ha de connectar-se amb les institucions i amb totes les organitzacions civils per febles que aquestes siguin, perquè si bé com dèiem al principi no hi ha desenvolupament sense educació, el desenvolupament ha de ser integral i ha de contemplar tots els aspectes de la societat on la salut i la nutrició han de ser prioritàries, la greu vulnerabilitat de la dona és un tap lent i difícil de destapar i el gihadisme radical s’aprofita de joves illetrats sense percepció de futur.

És important enriquir aquest debat que ha de ser fonamentat en experiències reals i seria bo que totes les organitzacions que ajudem en diferents llocs del món, per petites que siguem, tinguéssim com a objectiu complementari treure conclusions universals, escalables i replicables que ajudin a construir un model de desenvolupament que per descomptat avui no tenim.

* Lluís Álvarez Mora, President Fundació IBO-Àfrica