I Carroi ben tranquil allà dalt

La sorpresa ha estat per guardar-la bé en la memòria. Cap empresa s’ha presentat per fer-se càrrec de la construcció del telefèric de Carroi, el projecte impulsat pel Comú d’Andorra la Vella posat a l’altar major de les prioritats comunals, al qual com per simpatia s’ha sumat el Comú de la Massana, potser sense posar tanta carn a la graella però també amb el davantal i les mànigues arrengades per anar per feina. De moment, el projecte del Carroi es quedarà només amb la intenció, amb les ganes de fer-lo. Les cares de les dues honorables cònsols majors d’Andorra la Vella i de la Massana en la roda de premsa convocada per explicar la notícia del campi qui pugui entre les empreses teòricament interessades, no eren pas cares d’alegria ni de satisfacció. Ni la mascareta protectora podia dissimular una expressió amorfa i apagada, com la que veiem en les nits electorals en les cares dels qui no han guanyat i ho tenien coll avall. I això que feia anys que hi havia un munt d’empreses molt interessades en el telefèric de Carroi, afirmava encara la Cònsol Major d’Andorra la Vella, fent-se creus de no veure cap d’aquestes empreses trucant a la porta del Comú amb l’oferta sota el braç i una muntera de diners, perquè segons declaracions fetes en els darrers mesos, el telefèric sortiria de franc i el Comú no hi hauria de posar ni un euro. La cara de circumstàncies de qui voldria fondre’s, com diem habitualment, davant d’un acte farragós de passar, irradiava un sentiment de frustració semblant al que Salvador Dalí i Amanda Lear van experimentar al parc zoològic de Barcelona en una de les visites que el pintor feia al goril·la Copito de Nieve, rebatejat com a Floquet de Neu quan van arribar la llibertat, l’amnistia i l’estatut d’autonomia a Catalunya. La frustració del pintor de Figueres i de la cantant nascuda a la Cotxinxina va ser majúscula, en veure que l’animal passava del plàtan que l’Amanda Lear havia pelat i aguantava a la mà i com, juganer, s’enfilava a l’esquena del Dalí com si volgués que el portés a collibè. El pintor, sorprès i neguitós perquè no suportava que ningú el toqués, va haver de sortir cames ajudeu-me del tancat i mostrant aquella mirada directa i a punt d’escapar-se-li la rialla per sota del nas, com quan més d’alguna vegada li sortia el tret per la culata i havia de fer veure que no passava res, quan en realitat la processó li anava per dins perquè, com en aquest cas, el Copito de Nieve li treia el protagonisme que el pintor buscava anant a veure el famós i admirat goril·la blanc, ídol de petits i grans. L’Amanda Lear, és clar, bona minyona, seguia al darrere vestida a la parisienne amb el plàtan pelat, com si portés un ciri gros, una atxa a la processó, aquesta ben real, en una escena carregada de lascívia que els fotògrafs de la premsa barcelonina del tardofranquisme van poder immortalitzar.

I ara que parlem del Dalí i de la seva fascinació pels animals exòtics (llagostes, llongants, garotes o girafes) i d’una de les alçades andorranes més vistoses, el pic de Carroi, ens retorna aquella escena verídica que el pintor i el nostre Esteve Albert van protagonitzar, a finals dels anys seixanta, amb motiu del regal d’un elefant que la companyia Air India va fer a Salvador Dalí. Fascinat per l’epopeia transpirinenca i transalpina del general cartaginès Anníbal Barca, de qui sovint l’Albert li’n parlava, li va venir a Dalí un rampell de fer com Anníbal, però conscient que el pobre elefant, que no tenia encara l’any i feia poc més d’un metre d’alt, no li aguantaria una expedició gaire llarga, Salvador Dalí li va proposar, i diguem més que proposar, gairebé manar a l’Esteve Albert: “Jo muntaré a lloms de l’elefant i vos fareu perquè tot Andorra em pugi a rebre al port d’Envalira cantant el Gran Carlemany mon pare!”. I l’Albert, en un moment d’àgil lucidesa i més llest que una guineu, li va dir: “Això no ho podrem pas fer amic Dalí; perquè jo no en faig, de teatre”. L’Albert, aquesta vegada actuant cautament, sabia que si plantejava al serè síndic Francesc Escudé tal moguda, per més Dalí que hi hagués pel mig, la dignitat del poble andorrà es veuria sacsejada per una riota general. Aquell dia, deixant aparcada la idea de l’elefant, el Dalí i l’Albert van acabar la plàcida tarda de Portlligat prenent-se suc de llimona barrejat amb suc de taronja i un raig de Campari, abans de fer l’Albert per sopar una sopa d’all i tot això mentre parlaven de les virtuts medicinals de la sempreviva, l’herba de Sant Joan, que el bo i lleial Artur Caminada anava a collir matiner als marjals des Jonquet i de s’Alqueria i penjava a menats per tota la casa i els patis del pintor, però no als racons on a ell li semblava sinó allà on li indicava la Gala. La “Gala rediviva” –com li deia Dalí– s’imaginava, voltada d’aquella pelussa groga i olorosa en forma de milers de sols, la Gala sempreviva, la que –diuen alguns que ho van viure– amb un cop d’ull despullava els amants.

De les contalles de l’Albert al Dalí sobre les expedicions del rei en Jaume i de la idea d’anar en pelegrinatge a Sant Jaume de Galícia, que el Dalí volia fer amb un centenar de hippies dels que poblaven als anys setanta Cadaqués, campant mig conills allà a la costa des Caials i s’Oliguera, començant el camí de pelegrins a les portes del museu del Prado, a Madrid, prèvia salutació coral a Diego Rodríguez de Silva y Velázquez i amb el cantant John Lennon al capdavant, d’això en parlarem un altre dia. Avui tocava parlar de Carroi i pel que veig, serè i reposat com Las Meninas, està ben tranquil allà dalt.