Bandera

Fa uns dies les xarxes es van omplir de comentaris de tota mena, com acostuma a passar, aquest cop arran de l’incident de la mostra, o recollida, en tot cas exposició, d’una bandera espanyola en la sessió oferta pel DJ francès Sinclair que, en tot cas, va demanar disculpes pel que en principi sembla una errada per ignorància, sense cap malícia.

És clar que els símbols nacionals, aquí i arreu són percebuts de manera molt diferent segons els pensaments i els sentiments de cada col·lectiu i, encara més, de cada persona.

Valguin com a exemples dues anècdotes: Una, al començament de les onades de turistes russos, a Informacions”, aleshores setmanari dominical en color adjunt al Diari, vam tenir la pensada de il·lustrar el text amb una bandera russa amb l’escut d’Andorra en la franja central. Errada.

El cònsol honorari de la Federació al Principat ens va fer una trucada, amable, plena de comprensió per explicar que a la bandera del país que representava no es pot afegír cap element aliè. Altre hauria dit “no es pot tacar” la senyera, però, queda dit, va mostrar molt de tacte i un gran respecte pel nostre escut.

L’altra història ens allunya en el temps i l’espai. Corrien els darrers anys setanta del segle passat i en plena campanya de les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura franquista, el PNB va convocar un acte a una població del sud de Navarra, amb més moral que esperances d´èxit.

Arribats a la sala, algú va caure que els hi faltava la ikurriña, símbol imprescindible per a la seva ideologia i va comentar en veu alta: “Se nos ha olvidado la bandera”. Un veí local, dels que s’encarregaven de la logística de l’acte va sortir al pas ràpidament: “No se preocupen, ahora mismo les traigo una”. I, efectivament, als pocs minuts tornava amb una d’espanyola, amb l’ocellot inclòs.

Valguin les anècdotes per dibuixar només algunes de les múltiples actituds de persones i col·lectius respecte dels símbols dels estats. Des del patriota integrista per a qui són “sacrosants”, intocables i inviolables fins als que no hi veuen més que un tros de drap o una imatge acolorida més o menys abstracta.

Potser l’actitud més adient, davant qualsevol creença o pensament, és el respecte, ens “digui” el que ens “digui “, tant si el sentim propi com absolutament aliè. Sense oblidar que, per a alguns, la imatge causarà rebuig en tant que representació d’una realitat que li han imposat per la força al llarg de dècades, potser de segles.

Per a alguna part de la ciutadania, aquella bandera aliena al país podria crear aquest rebuig, per la causa esmentada. Entre poc i massa. Cal pressuposar sempre, i d’entrada, bona voluntat i intenció mes enllà d’ignorància, també en el cas d’en Sinclair.

A més de sentiments diversos, els “drapeaux” també reben tractes diferents a les legislacions de cada sistema nacional. Als Estats Units, la crema d’una de barres i estrelles no està penalitzada ni és objecte de cap càstig. I no serà perquè els ciutadans no se l’estimen, ni deixen de penjar-la pertot. O potser precisament per això no hi cal cap mena de protecció jurídica.

A d’altres indrets propers perdura a codi el delicte de “ultraje a la bandera”, o “a la corona”, més propi d’altres temps i de l’àmbit militar, contra el criteri manifestat diverses vegades per institucions com ara el Tribunal dels drets humans d’Estrasburg.

Aquí, fins ara, sembla que no cal cap penalització. La tricolor nacional conviu sense cap escarafall als carrers i balcons amb la bicolor de Portugal i, amb menys proporció, amb la francesa i l’espanyola, entre d’altres. Més amb indiferència que amb veneració, sembla. I fins i tot semblaria el més difícil que un resident de poc temps pugui descriure l’escut nacional, si no està preparant l’examen d’assimilació per obtenir la nacionalitat.