La tribuna
'Mid 90s'
La pel·lícula enfoca la marginalitat amb tacte i delicadesa
Un dels grans avantatges que té la proliferació de plataformes de cinema i televisió –Disney, Amazon, HBO, Movistar, Filmin i tantes altres– és que et permet veure moltes pel·lícules que d’una altra forma resultarien inaccessibles.
Òbviament, hi ha molta morralla, però també tens la possibilitat, a part de reviure i reveure obres mestres del cine, d’endinsar-te en el cinema independent americà i d’altres països que aporten continguts molt més interessants que tota la indústria made in Hollywood.
Potser tampoc són tan independents. És a dir, també hi ha cinema independent que té el suport de grans productores, però almenys aquestes pel·lícules aporten noves sensacions i altres maneres de veure el cine.
Mid 90s és una d’aquestes pel·lícules. La vaig veure la setmana passada i em va permetre passar una bona estona abans d’anar a dormir. M’encanta ficar-me al llit amb un sensació agradable, sobretot després d’una temporadeta en la qual ens bombardegen amb notícies no gaire gratificants.
Mid 90s està dirigida per l’actor Jonah Hill, conegut sobretot pels papers a Moneyball i The Wolf of Wall Street.
Mid 90s, la primera pel·lícula de Hill com a director, explica la vida d’uns joves skaters a Los Angeles. Personatges d’entre 12 i 18 anys per a qui patinar ho significa quasi tot a la vida, encara que en aquest cas no parlem de grans skaters, professionals o mestres dels Xgames i històries d’aquest tipus, sinó de xavals de grups socials marginats que fan de patinar la seva forma de vida.
La gràcia de Mid 90s és com enfoca la marginalitat, amb tacte i delicadesa, aconseguint un ritme fílmic perfecte, en què hi ha altres valors que sobresurten i s’imposen a vides que podrien arribar a ser un desastre.
No voldria fer espòiler de la pel·lícula. A mi m’ha agradat força. La història ideal, com deia abans, per passar una bona estona. També ha agradat a la crítica i als usuaris d’IMDb, que li donen una puntuació de 7,8 sobre 10. Gens malament per començar una carrera com a director.
També hi ha un altre tema que m’agrada: la durada del film. Noranta minuts clavats. Sempre he preferit pel·lícules curtes; amb una hora i mitja n’hi ha prou per explicar una bona història i ho prefereixo mil vegades abans d’aguantar històries i escenes interminables que no tenen cap sentit.