L'arriscada aventura o el repte d'escriure una novel·la

Gran és la negra nit, de Domènec Ferran (març del 2021).

Com es pot constatar, per sort, llegir torna a estar a l’ordre del dia. En els temps que corren hi ha tal abundància de publicacions, per triar i remenar, que la competència és dura... I més encara per a nosaltres, a Andorra, que tenim el privilegi de llegir fàcilment en tres llengües, i el jovent en quatre o més. Dins d’aquesta abundor, nosaltres ja hem fet la nostra tria.

Cada llibre és una nova aventura, un nou món que s’obre davant dels nostres ulls. D’altra banda, tota aventura comporta una part de repte. Per això m’agrada parlar de l’arriscada aventura d’escriure. Això ho deu saber bé el nostre autor, Domènec Ferran. I més encara, tractant-se de la seva primera novel·la.

Potser recordareu l’article de Robert Pastor Actius (Tribuna, de 23 maig de 2021) parlant de supervivència intel·lectual. Ens diu i l’encerta: “La darrera notícia de supervivència intel·lectual i creativa ha estat la novel·la de Domènec Ferran Gran és la negra nit (editorial Límits). Primera obra d’un autor que confessa la decisió d’escriure un cop obtingut el temps per dedicar-s’hi plenament, un cop arribat a la jubilació.”

Els mèrits del Domènec Ferran són grans. Gran és el seu repte! Ens consta que quan es proposa alguna cosa va fins al final i se’n surt. Aquest cop, el repte era important. Escriure una novel·la! I l’ha superat.

I continua Robert Pastor: “No cal explicar res de la trama ni dels personatges. Només cal dir, un cop llegida, que és agosarada per complexa i que està ben assolida i resolta, que paga la pena dedicar-hi unes hores, al llarg d’uns quants dies o nits.”

Totalment d’acord. No ho dubteu ni un minut. Esteu davant d’una obra singular. Us captivarà.

I acaba sentenciant: “I si aquesta vegada, com poques, queda justificada la dita ‘mai no és tard quan arriba’, en aquest cas també cal dir que mai no és aviat per continuar.”

Quina bona manera de donar ànims al nostre escriptor ordinenc –li diu la premsa– agosarat i valent!

Fetes aquestes consideracions, ara parlem una mica de la novel·la. Per què ens ha captivat? Ja m’agradaria explicar-vos-la! Sabeu què? Que cada lector es capbussi en la lectura i es deixi portar...

Tots els lectors de novel·les pensem que atrapar el lector des del principi d’una història deu ser l’objectiu número 1 que persegueix l’escriptor.

Si aquest no és capaç de retenir l’atenció del lector, introduir-lo en la història i aconseguir que se la faci seva, tancarà el llibre sense contemplacions. Llavors, l’escriptor haurà perdut l’oportunitat de saber si la seva novel·la mereixia ser llegida.

Feu la prova amb aquesta novel·la: Gran és la negra nit. De ben segur que us seduirà, des de les primeres pàgines.

Intentaré explicar, per què ens sedueix la novel·la de Domènec Ferran? i per què un cop la tenim a les mans ja no la podem deixar anar? Perquè llegir la historia d’un personatge en una novel·la és gairebé igual a viure-la. i aquesta la vivim intensament.

Ens sentim subjugats.

Només us diré que el plantejament inicial en què descobrim qui és el personatge principal, quins són els altres personatges, on i quan transcorre la història, quins són els lligams entre ells, quines seran les reaccions davant d’uns fets que us faran esgarrifar... us sacseja i esteu atrapats. L’escriptor ha teixit la trama amb “la perícia dels provocadors”, sentencia Jaume C. Pons Alorda. Res no us deixarà indiferent.

El lector es troba davant d’una situació aclaparadora, que l’enganxa irremissiblement. Ja sap que no es podrà escapar. L’arrossega la força de la història. A partir d’ara recorrerà de la mà de la protagonista, l’Anaïs, un periple insòlit, sense treva.

Al llarg de la novel·la, fluiran en cascada al cap del lector totes les emocions: sentiment de pèrdua en primer lloc, compassió, actitud davant del dol, refugi en situacions sorprenents i que a vegades us deixaran perplexos. Us escandalitzareu? Us entendrireu? Sereu còmplices de l’Anaïs?

Cal dir també que el vehicle amb què s’expressa Domènec Ferran, la llengua, és ric i precís. Un plaer que fa la lectura atractiva i engrescadora. L’escriptor és moderat i alhora atrevit, sempre rigorós. Empra una “llengua d’acurada tècnica de l’art de la novel·la”, ens diu Jaume C. Pons Alorda. Llengua en què es cuiden tots els detalls, afegiria.

Us en faré cinc cèntims més...

Ara ja sabeu que la protagonista és una dona i em sembla molt valent que l’autor s’hagi ficat dins la pell d’una dona i en cap moment res no grinyoli. Cal dir que la dona exerceix un protagonisme més que destacat, que no he sabut descobrir en els homes que intervenen en la narració.

Que l’autor ha construït un viatge insòlit per tres punts geogràfics d’Europa on les ciutats, pobles i muntanya adquireixen categoria de personatges. Amb escenes sorprenents, tendres, agosarades... i no ho dic només per les escenes eròtiques que descriu de manera minuciosa i delicada. Quina perícia!

I ara si us ve de gust, m’agradaria fer-vos alguns suggeriments de lectura.

Llegiu fins a la pàgina 17. L’autor és concís. Expressa les idees amb les paraules justes i adequades. Ja esteu situat. Després, atureu-vos a la coberta posterior del llibre i llegiu el comentari de Jaume C. Pons Alorda, si no ho heu fet abans. O potser us el guardeu per al final! Paga la pena. Quina capacitat de síntesi!

A partir d’aquí ja no us podreu aturar... Esteu atrapats en un terbolí. Us heu convertit en incondicional company de viatge de l’Anaïs que no abandonareu fins arribar a la pàgina 170, i allí respirareu... O potser no! Decidireu si esteu d’acord amb l’autor, o potser no. Potser us hauria agradat que el periple trepidant s’allargués, com passa quan no volem que una cosa s’acabi... Tot té un final, però. L’odissea de l’Anaïs, també. Ha arribat el seu moment. Deixeu anar suaument la seva mà... Deixeu-li emprendre el vol...

Que bé que ho explica el Domènec Ferran! Gran és la negra nit!