Walter Benjamin i la fotografia

Deia László Moholy-Nagy (1895-1946), fotògraf i pintor hongarès professor de la Bauhaus: “No qui ignori l’escriptura, sinó qui ignori la fotografia serà l’analfabet del futur.” I és veritat que els germans Daguerre van revolucionar amb el seu invent el concepte d’art imperant fins aleshores i, de retruc, el conjunt de la societat. Ho va veure també molt clar el pintor romàntic belga Antoine Wiertz (1806-1865) quan es planyia: “Abans d’un segle aquesta màquina serà el pinzell, la paleta, els colors, la destresa, l’hàbit, la paciència, el cop d’ull, el toc, la veladura, el model, l’acabat, l’expressat per la pintura...”

I Walter Benjamin comentava: “El que vol dir [Wiertz] és que la pintura i la fotografia alguna vegada acabaran fonent-se en el raig d’una poderosa funció social.”

Walter Benjamin (Berlín, 1892-Portbou, 1940), assagista, crític literari, traductor i filòsof alemany de l’Escola de Frankfurt va dedicar molta atenció a la naixença, al desenvolupament de la fotografia i a la seva formidable influència en el món de l’art i en el comportament social de la seva època. Benjamin, d’origen jueu, va evolucionar des d’una inclinació al misticisme cap al materialisme històric. La seva tesi doctoral del 1917 premiada amb cum laude a la Universitat de Berna, El concepte de la crítica d’art dins el romanticisme alemany, és encara avui referència de culte. Va estudiar també a Berlín, Friburg i Munic, i va relacionar-se amb la flor i la nata de la intel·lectualitat europea del seu temps: Bertold Brecht, Theodor Adorno, Hannah Arend, Hermann Hesse, Rilke, Baudelaire...

Entre les obres més significatives hi figuren El París del Segon Imperi, Sobre el concepte d’història, Diari de Moscou i L’obra d’art en l’era de la reproducció tècnica. Fugint de la Gestapo abandonà París durant l’ocupació alemanya i arribà a Port Vendres amb l’objectiu de travessar la frontera espanyola havent obtingut el visat d’entrada als EUA, però finalment se suïcidà a l’Hotel de França de Portbou el 26 o 27 de setembre de 1940. Allà el recorda vora el mar el bell monument obra de l’escultor israelià Dani Karavan erigit el 1994.

Aquest brillant pensador va participar activament en el viu debat intel·lectual que va provocar l’aparició de la fotografia. Baudelaire, per exemple, no s’estava de res: “En aquests dies deplorables s’ha produït una indústria nova que ha contribuït no pas poc a confirmar l’estupidesa en la seva fe... que l’art és i no pot ser més que la reproducció exacta de la naturalesa... Un Déu venjatiu ha fet cas a les peticions d’aquesta multitud. Daguerre fou el seu messies.” Walter Benjamin puntualitza: “En un primer moment es va malgastar molta agudesa a decidir si la fotografia era o no un art, sense haver-se plantejat prèviament si la invenció de la fotografia no havia canviat el caràcter global de l’art; i els teòrics del cinema aviat traslladaren al seu terreny aquest precipitat plantejament.” I afegeix: “El que fa les primeres fotografies tan incomparables és potser això: que ofereixen la primera imatge de l’encontre entre la màquina i l’home.”

Benjamin aprofundia en la seva anàlisi: “La humanitat també ha inventat en el seu foraviament crepuscular, és a dir, en el segle XIX, el símbol del record; ha inventat el que hauria semblat impossible, ha inventat un mirall dotat de memòria. Ha inventat la fotografia.” I argumentava: “En el fons els mètodes de reproducció mecànica constitueixen una tècnica reductora. Ajuden l’home a assolir aquest grau de domini sobre les obres sense el qual no poden arribar a gaudir-les.” I com a finíssim observador tant del món de l’art com de les més fondes remors de la societat, afirmava: “Molts dels que com a fotògrafs determinen el rostre actual d’aquesta tècnica provenen de la pintura. Li van donar l’esquena després d’intentar posar els seus mitjans expressius en una relació viva i inequívoca amb la vida actual. Com més aguda era la seva sensibilitat per al signe dels temps, tant més problemàtic se’ls anava tornant el punt de partida.”

Tristan Tzara, el 1922, participava en el debat amb paraules plenes de poesia: “Quan tot el que es deia art va quedar paralític, el fotògraf va encendre la làmpada de mil bugies i gradualment el paper sensible va absorbir la negror d’alguns objectes d’ús. Havia descobert l’abast d’un raig de llum intacte i delicat més important que totes les constel·lacions que s’ofereixen al gaudi dels nostres ulls.” També premonitòria va ser l’afirmació de Paul Valéry: “Igual que l’aigua, el gas i el corrent elèctric venen a les nostres cases de lluny per respondre a les nostres necessitats mitjançant un esforç gairebé nul, així també ens abastirem d’imatges visuals i auditives que sorgiran i s’esvairan al mínim gest, gairebé a un senyal.”

Walter Benjamin va projectar sobre nosaltres un raig de llum que encara perdura.