Humboldt i el naturalisme (I)

Estrictament l’anomenat naturalisme era l’estudi de les ciències de la naturalesa que comprenen botànica, zoologia, geologia, geografia física i astronomia. Totes aquestes ciències han evolucionat tan extensament que avui dia cadascuna d’elles constitueix uns coneixements suficientment extensos i complexos per independitzar-se de la resta de ciències afins citades.

Aquestes, el segle XVII i XVIII, eren objecte d’estudiosos que rebien el nom expressat abans de naturalistes.

Modernament a moltes persones els ve a la memòria un personatge singular, televisiu, de nom Félix Rodríguez de la Fuente, que pot ésser el darrer naturalista espanyol que amb els seus programes i la seva veu característica va estudiar amb imatges el comportament animal fent-ho a l’abast de tothom. En realitat, estudiar el comportament animal correspon a la moderna etologia, ciència nascuda el segle XX de la mà d’un investigador austríac (Konrat Lorenz). El gran error d’aquest va ésser estendre el comportament dels animals al de l’home.

Però té el mèrit d’haver dedicat temps i paciència a estudiar, entre altres coses, què fan mascle i femella per atraure’s i reproduir-se, instint fonamental per a la supervivència de les espècies.

L’objecte d’aquest article és posar de manifest i glossar un personatge extraordinari, possiblement un dels darrers naturalistes de veritat, poc conegut entre nosaltres: Alexander vom Humboldt.

Hi ha més de mil llocs a la geografia mundial que porten el seu nom, el corrent de l’oceà Pacífic que llisca tot el continent sud-americà, un cràter de la Lluna i centenars de plantes i insectes. Aquest home, treballador incansable, explorador i mil coses més, cal recordar-lo detingudament perquè pot servir d’exemple a alguns compatriotes actuals i com a homenatge a la seva especial persona i llegat.

El baró Friedrich Karl Heinrich Alexander von Humboldt. Va néixer l’any 1769 a Berlín. El pare va morir quan Humboldt tenia nou anys i es pot dir que va tenir una infantesa poc afortunada amb períodes en què se sentia desgraciat. La mare, una vídua rica i poc afectuosa, es va preocupar més de donar-li una educació extensa i segura, però sense gens d’afecte. Ell i el seu germà Wilhem van estar sota la tutela de l’educador Gottlob Christian Kunth, fill d’un pastor protestant, durant tota la seva joventut i adolescència. Gottlob es va cuidar especialment de l’ensenyança de les matemàtiques, història i idiomes. Els dos germans eren bons alumnes i els van entrar les idees liberals, essent admiradors de Rousseau.

A Alexander la mare el va posar a treballar a les mines, on va obtenir brillantment, al cap d’uns anys, el títol d’enginyer.

Alexander era un jove molt culte, instruït i educat que parlava perfectament alemany, anglès, francès i castellà. Era també un jove simpàtic, bon conversador i molt guapo. De tal manera que tothom que el tractava quedava impressionat i encantat de la seva coneixença. Un característica era la gran curiositat per aprendre. No se li coneixen amistats femenines, per la qual cosa s’ha dubtat de la seva masculinitat, no havent-se demostrat mai una possible homosexualitat.

Cansat de Berlín va decidir anar a París a casa del seu germà. Aquesta ciutat era el centre cultural i polític del moment. Entre les amistats va conèixer l’almirall i explorador francès Louis Antoine de Bugainville, de setanta-dos anys, famós per l’exploració de l’oceà Pacífic, que li va proposar formar part d’una nova exploració per arribar al Pol Sud, passant per Madagascar. Era el moment de l’estudi del magnetisme terrestre i Humboldt va acceptar il·lusionat. Als quinze dies de la proposta, les autoritats franceses van canviar l’almirall per un capità de la marina poc conegut, Baudin, i per rematar-ho van suprimir el finançament d’aquesta expedició de 300.000 francs al·legant les necessitats de la nova guerra amb Àustria. Humboldt va decidir llavors organitzar ell, amb fons de la seva butxaca, una expedició.

En la llarga espera per trobar un vaixell adequat, Alexander va conèixer el botànic Aimé Bonpland, de la mateixa edat, gustos i entusiasme, i junts van planejar la nova expedició que volien unir al seguici de Napoleó, triomfador d’Egipte. El vaixell escollit, una corbeta, estava en reparació a Portugal i no arribaria a Marsella en uns mesos. Les peripècies novel·lesques sofertes els van fer decidir anar a peu a Espanya i arribar a Madrid amb la intenció de fer-se càrrec de la corbeta reparada a Portugal. A la capital espanyola van conèixer l’ambaixador de Saxònia, el baró Phillip von Forell, que els va introduir a la cort d’Aranjuez. El rei Carles IV i la reina Maria Lluïsa de Parma van restar meravellats per l’encant de Humboldt i especialment com un prussià parlava tan perfectament el castellà, i els van fer un gran regal: dos passaports, un del ministeri de l’Interior i un altre del Consell d’Índies, que garantien l’ajut de tots els governadors que trobessin a Amèrica del sud. Carles IV pensava que un enginyer de mines com Humboldt podria contribuir a trobar noves riqueses als vastos països recentment descoberts. Mai un estranger havia sigut honorat pel govern espanyol amb tanta confiança com als dos amics científics. L’últim explorador i navegant, el marquès de Malaespina, almirall de l’Armada Espanyola, en arribar a la península va ésser acusat d’espia i empresonat, sense judici, al castell de Santo Antón, a la Corunya, i mai més se’n va sentir a parlar.

*Joan Albert Mijares i Grau, doctor