Drets i llibertats en temps de pandèmia (i II)

Els criteris generals per valorar la legitimitat de les restriccions de drets de les persones en el marc de la pandèmia i, concretament, les mesures que suposen una restricció de drets fonamentals i que consten en la Llei 19/2020, del 23 de desembre, de modificació de la Llei 30/2018, del 6 de desembre, qualificada de seguretat pública i la Llei general de sanitat del 20 de març de 1989, de conformitat amb el que resulta de la jurisprudència del Tribunal Constitucional d’Andorra i del Tribunal Europeu de Drets Humans, i que han estat recollits en el text legal de constant referència, han de complir els requisits següents:

a) Han d’estar previstos en una llei (això és una exigència general de la Convenció europea de drets humans i del Tribunal Europeu de Drets Humans), i aquesta llei ha de respectar el contingut constitucional bàsic o essencial de dret en qüestió i també ha de complir el requisit de taxativitat: és a dir, ha de ser prou concreta i clara perquè les persones puguin preveure les conseqüències de les seves conductes. Dit d’una altra manera, l’aplicació de la llei ha de ser clara i predictible.

b) Han de respondre a una finalitat legítima o a una necessitat social imperiosa.

c) I, finalment, la mesura restrictiva ha de resultar proporcionada, la qual cosa implica que ha de ser idònia per a la finalitat que persegueix, ha de ser necessària i ha de ser proporcionada en sentit estricte.

Així doncs, totes aquestes condicions generals per establir legítimament restriccions i limitacions de drets arran de la crisi sanitària estan degudament recollides a la llei que s’ha esmentat al llarg d’aquest article, sense que s’hagi hagut d’adoptar l’estat d’alarma o l’estat d’emergència, supòsit que hauria generat la suspensió de drets.

No obstant això, i tot i haver aprovat una legislació específica i concreta sobre la matèria, encara apareixen en els mitjans de comunicació dubtes respecte a la inconstitucionalitat de les mesures adoptades, justament al contrari del que ha succeït en altres països on no s’ha legislat específicament sobre la matèria, fet que ha suscitat debats interpretatius que finalment han resolt els tribunals.

En la meva intervenció davant el Consell General per defensar la Llei 19/2020, del 23 de desembre, de modificació de la Llei 30/2018, del 6 de desembre, qualificada de seguretat pública i la Llei general de sanitat del 20 de març de 1989, per preveure mesures obligatòries per protegir la salut pública, vaig felicitar el sentit de responsabilitat i d’estat que van demostrar totes les conselleres i els consellers generals que van aprovar la llei. No és gens fàcil aprovar una llei que restringeix drets i llibertats; és per aquest motiu que aprofito novament l’ocasió per felicitar les conselleres i els consellers pel seu coratge i determinació a l’hora de votar-la. També vull aprofitar per felicitar els nostres ciutadans per la seva col·laboració i comprensió. La salut de les persones és el més important en una situació de pandèmia com la que, dissortadament, estem vivint.

El criteri que es recull en el projecte de llei de mesures urgents consisteix a distingir les restriccions de la llibertat de circulació segons la seva intensitat o el seu abast, de manera que les restriccions més intenses, sense arribar a la suspensió, han de ser adoptades només a través de l’estat d’alarma (o, si es donen les circumstàncies, de l’estat d’emergència), mentre que les menys intenses o d’àmbit menor no ho requereixen.

La Llei 4/2020, del 23 de març, qualificada dels estats d’alarma i d’emergència o queda curta o fa llarg, motiu pel qual es feia necessària una llei específica i apropiada a la situació d’emergència sanitària per, d’aquesta manera, donar seguretat jurídica –un dels principis bàsics d’un estat de dret.

Aquest, doncs, ha estat el criteri que ha recollit la llei esmentada a l’hora d’aprovar les restriccions i limitacions, que, al meu entendre, han resultat proporcionades i, en conseqüència, encertades.

Així doncs, s’ha establert una legislació específica sobre la matèria que ha donat una resposta adequada a la pandèmia, al contrari del que ha succeït, per exemple, en altres països on els tribunals han anul·lat decisions mitjançant les quals s’havia decretat l’estat d’alarma, justament perquè no s’havia legislat específicament sobre la matèria. Això ha significat que els tribunals han hagut de pronunciar-se, quan al meu entendre la protecció de la salut, en una crisi sanitària, no pot disposar-se en els tribunals de justícia.

En aquest sentit s’han pronunciat recentment alguns experts en la matèria, que diuen que cal buscar un terme mitjà entre els estats d’alarma i d’excepció, i això, justament, és el que hem fet a Andorra: aprovar una legislació específica que estableix quins són els criteris per restringir els drets i les llibertats i d’aquesta manera evitar opinions dispars a l’hora d’interpretar-los.