Iñakis

Ahir, i en qualsevol cas el darrer dia de juliol, a més de les sortides per vacances que van omplir les carreteres arreu, era la diada de Sant Ignasi. És ben cert que el nom no abunda tant com els de Joan i Josep, malgrat que d’aquests, contra el que diu la dita, ja no n’hi ha per totes les cases.

Sant Ignasi té més ressò per als bascos, i aquí també en tenim uns quants. Patró de Biscaia i Guipúscoa, no és tan estimat pels navarresos, perquè el de Loiola, abans de fundar la Companyia de Jesús, va ser militar i va lluitar amb Castella contra l’antic regne veí. A Pamplona i tot el territori d’influència el contraposen a Sant Francesc Xabier, també dels primers jesuïtes.

El mateix dia del 1895, Sabino Arana va presentar el seu nou partit, Eusko Alderdi Jeltzalea, conegut en català com PNB, lluny d’una traducció literal del “Partit basc dels seguidors de Déu i les lleis antigues”. És la segona formació política més antiga de les que subsisteixen a l’Estat veí, després de l’adversari i sovint aliat dels socialistes (del 1879).

Un altre Iñaki, Perurena, harrijasotzaile (aixecador de pedres) ha vingut a fer exhibicions del seu esport per celebrar les inauguracions de locals d’una famosa cadena de tavernes. Ell, de Leitza i per tant euskaldun (nom reservat als bascos que parlen la seva llengua) tenia una peculiar idea sobre la unitat d’Euskal Herria, que defensa. No havia d’incorporar-se Navarra a la comunitat basca, sinó a l’inrevés. No per casualitat a l’idioma li van dir els romans lingua navarrorum.

Amb els seus més de cent quilos de músculs i bonhomia, es va arribar a posar sobre l’espatlla rocs de més de tres-cents quilos. I aleshores lamentava no tenir els braços més llargs, per abraçar-los amb menys dificultats. I per això en buscava amb vetes de ferro o un altre mineral pesant, perquè el volum fos menor.

El nom d’un altre Ignasi, ben estimat, el podeu trobar cada dia si busqueu el lloc adient en aquestes pàgines. I com que la dita espanyola vol que no hi hagi dos sense tres, em ve al capi inevitablement l’Iñaki Rubio, ara que estic avançant en la lectura del seu Bestiari pirinenc, i gaudint com sempre.

El recull arrenca amb el que més aviat és una novel·la curta, o se li apropa, amb les gairebé vuitanta pàgines de la història d’antics ramblers Les temptacions de Sant Antoni del porquet al més breu i accidentat Esquí sota la lluna.

Una vegada més, aquest Rubio que no és ros, com acostuma a passar, ens regala la seva facilitat narrativa, la riquesa de lèxic i la varietat temàtica i formal. Res de nou, però també res que no tingui el seu habitual alt nivell literari, que moltes setmanes haureu copsat, quan la columna habitual en aquestes pàgines adquireix la forma de relat imaginari, vencent la gran dificultat de la síntesi.

Gairebé ni cal la recomanació i difícilment trobaria qui es penedeixi de dedicar-li unes hores, potser uns dies, per assaborir-lo millor.

Finament, i més anecdòtic, és el nom d’Iñakis que, així, en plural, han coincidit a donar darrerament a Bilbao i el territori d’influència als venedors clandestins del top manta. Els anomenen així perquè més o menys coincideixen en el color de la pell amb Iñaki Williams, davanter i golejador de l’Athletic Club, que tot i l’exotisme, compleix plenament la condició inexcusable per formar-ne part: ser basc. I ho és no només perquè ho sigui la mare, evidentment gens racista, sinó per arrelament propi. I fins i tot té un germà, Nicholas, Nico per al futbol, que a divuit anys ja ha jugat al primer equip del club i a la selecció espanyola sub-19.

Per primera vegada en el segle actual coincideixen dos germans a l’equip. Al segle passat n’hi va haver bastants més –recordem d’entrada els Salinas–. I també coincidències de cognoms, com ara els Aguirre, que hi van ser tres a la vegada; distingits pels oficis familiars: un, el “xocolatero”, arribaria a ser el Lehendakari potser més conegut de la història...