Descentralització del sistema financer

Des de l’any passat hi ha hagut un corrent important de titulars al voltant de les criptomonedes i del benefici que han generat els que van apostar per elles des d’un principi. Això recorda el que va passar el 2017, amb la diferència que aleshores es parlava principalment del bitcoin. Què ha passat en aquests anys perquè es passi a parlar del bitcoin a criptomonedes en general? El principal culpable d’aquest fet és la xarxa blockchain anomenada Ethereum.

Ethereum es va crear el 2015 amb la visió d’ampliar les capacitats del bitcoin, ja que el llenguatge amb què està construïda la xarxa Bitcoin és poc programable i per tant la limita a establir un sistema de pagaments descentralitzat. La millora que aporta Ethereum és la possibilitat de construir contractes intel·ligents i la de crear noves monedes (o tokens) a la mateixa xarxa blockchain. Aquests contractes són bàsicament programes informàtics que es dediquen a executar accions segons un compliment de certes condicions. La diferència amb els contractes tradicionals és que aquests estan guardats al blockchain de manera digital, són públics i permeten la interacció de les parts interessades sense la necessitat que un intermediari generi la confiança entre les parts.

Un dels primers grans casos d’ús del blockchain Ethereum va ser el del finançament de projectes. En lloc de buscar finançament a través de les vies tradicionals, els equips aconseguien capital emetent tokens a Ethereum a canvi d’ether, la moneda nativa de la xarxa Ethereum. Aquesta nova possibilitat va proporcionar la proliferació de noves criptomonedes el 2017, i com és freqüent en noves tecnologies, es va crear una bombolla que va explotar al cap de pocs mesos.

Si recordem el que va passar l’any 2000 amb la tecnologia de l’internet i la bombolla de les .com, moltes d’aquelles companyies van deixar d’existir, però les que realment tenien valor van prevaldre i la tecnologia en si ha tingut un efecte disruptiu des de llavors. Els guanyadors de la bombolla de tokens del 2017, i que van guanyar molt de protagonisme l’any 2020, són els tokens de protocols focalitzats en finances descentralitzades (DeFi, pel seu nom en anglès).

El principal objectiu de DeFi és construir un sistema financer paral·lel basat en internet i blockchain, intentant aconseguir: 1. Augmentar la massa de població amb accés a un sistema financer. El 2017, el Banc Mundial va estimar que hi havia 1.700 milions de persones sense accés a un compte bancari. Qualsevol persona amb accés a internet podria accedir a serveis financers, sense importar la localització, raça, gènere, etc. (si bé en països desenvolupats això no és un problema, sí que ho és en certs països en desenvolupament, on dones o minories ètniques tenen drets restringits). 2. Millorar l’agilitat de transferències internacionals. Generalment, enviar diners a un altre país requereix de la comunicació de múltiples entitats financeres, allargant el procés fins a uns quants dies. 3. Incrementar la privacitat dels actius. A DeFi, és el propi usuari el propi custodi de les claus per accedir al seu moneder, i pot operar sense requerir l’autorització d’una entitat centralitzada, com la d’un banc.

Actualment existeixen protocols a la xarxa Ethereum que permeten prestar i demanar prestat, intercanviar actius, gestionar carteres, contractar assegurances, derivats i fins i tot jugar a la loteria i apostar.

En el cas dels préstecs, el sistema més tradicional són els préstecs bancaris. L’usuari diposita els diners en el banc a canvi d’un interès fix, sense saber en cap moment què farà el banc per poder generar aquells interessos. És simplement un acte de confiança amb l’entitat. A DeFi es pretén eliminar aquesta opacitat. Un exemple descentralitzat ja existent actualment seria un en el qual els prestadors dipositen una criptomoneda en un contracte intel·ligent, creant d’aquesta manera un fons amb totes les monedes que han dipositat tots els usuaris. Els prestataris, d’altra banda, poden agafar prestat aquestes monedes del contracte sempre que deixin un col·lateral per assegurar el repagament del préstec. El contracte intel·ligent porta integrat un codi que defineix el tipus d’interès de cadascuna de les parts segons l’oferta i la demanda que hi hagi per a aquell actiu, i anirà variant segons com canviï aquesta ràtio. El fet que tots aquests contractes intel·ligents siguin públics i els usuaris puguin veure en qualsevol moment l’estat del contracte on han dipositat els actius elimina el grau d’opacitat de l’exemple tradicional anterior.

En el cas de l’intercanvi d’actius, els sistemes tradicionals més coneguts són els mercats de valors, on inversors poden posar preus de compra i venda d’actius i, quan aquests es creuen, es produeix la transacció. Aquest procés requereix de l’actuació d’una entitat central (el mercat de valors) per tal de crear la confiança i garantia a les dues parts implicades, que la part compradora pagarà els diners promesos i la part venedora entregarà els actius acordats. En el cas DeFi, el sistema més utilitzat actualment és el dels fons de liquiditat, en els quals qualsevol usuari pot dipositar un parell de criptomonedes (per exemple, bitcoin i ether) en el fons de liquiditat. Quan algú vulgui intercanviar bitcoin per ether, pot anar directament al fons de liquiditat i dipositar la moneda que vol vendre i obtenir la moneda que vol comprar. El preu del parell de monedes s’actualitzarà després de cada transacció, ja que el contracte intel·ligent té programat que el preu oscil·li segons la ràtio de cadascuna de les divises dipositades en el fons de liquiditat. Per altra banda, i per incentivar que la gent dipositi actius en el fons per tal de facilitar les transaccions, part de les comissions pagades en cada transacció van a parar als proveïdors de liquiditat.

Dit això, i com qualsevol activitat financera, DeFi no està lliure de riscos. Existeixen riscos financers, que serien similars als del sistema tradicional. Existeixen també riscos tècnics, especialment que els contractes intel·ligents executin les accions tal com s’hauria definit. Addicionalment, el nivell de complexitat per dominar bé les eines i el funcionament dels diferents protocols o la gestió dels moneders digitals fan que l’adopció de DeFi sigui limitada fins a la data, fins i tot en països desenvolupats.

De moment hem vist com a DeFi s’han replicat models financers tradicionals, donant el poder als usuaris de ser partícips del procés i també el deure de fer-los responsables de ser els propis custodis dels seus actius. De totes maneres, tornant a l’exemple de l’internet, moltes de les utilitats que veiem ara es van desenvolupar molts anys després de la seva creació, com ara les xarxes socials o el plataformes de vídeo a la carta. Haurem d’esperar per veure fins on arriba el DeFi i si és capaç de substituir parcialment el sistema financer actual.

* Marc Boixadera, Gestor de fons d’inversió de Vall Banc