Anacronismes i ideologia

“The army, i fit may be called such, consists of six hundred men, one from each family. They are divided into six companies, according to the parishes, with a captain for each; the decurions acting as subalterns officers.” (The Republic of the Pyrenees- Bayard Taylor 1867)

El viatger americà descrivia així el sometent andorrà dels anys de la Nova Reforma i continuava: “A part d’alguna escorta de tant en tant i de la vigilància dels presoners, l’únic deure especial que se’ls exigeix és una desfilada anual davant els veguers i del Gran Consell que té lloc en un prat als afores d’Andorra”; una desfilada... amb descàrrega de trabuc!

Quinze anys abans, el 1852, el coronel Bonifaci Ulrich, comissionat de la reina espanyola, menys folklòric en les seves apreciacions, deia: “Los Vegueres son los Gefes superiores natos de esta fuerza, y los Bayles sus inmediatos Gefes Subalternos; el Capitán que hay en cada una de las parroquias manda la Compañía o Trozo de la suya respectiva (...); no tienen uniforme, ni escarapel·la, ni tambor, ni Corneta y á veces se valen de un Cuerno ó de bocina sin usar un toque conocido; tampoco hay bandera, no usan de formación alguna é ignoran el manejo de Armas porque carecen de toda classe de instrucción; su armamento consiste en escopetas de Caza, en Carabinas y en fusiles de munición en lo general recortados.” Ulrich, al seu informe, també descrivia l’aparat de la “Mostra” anual, centralitzada a Andorra la Vella: “en el Acto de la Revista, la Compañia con su Capitán y Denarios están reunidos en tropel (....) Algunos jóvenes, además de responder con el disparo de reglamento o Costumbre disparan dos tiros trayendo á propósito escopetas de dos cañones, y aun sacan del Cinto una ó dos pistolas y las descargan en aquel acto como cosa de lujo nacional.”

Un “luxe” que, els que vam viure els aiguats del 1982, vàrem poder veure repetit en l’ostentació, per part d’alguns dels membres del sometent, de vehicles tot terreny d’alta gamma, disfresses de boines verdes i actituds de fatxenda ridícules i infantils.

És difícil d’entendre que, en una societat del risc, amb escenaris incerts de catàstrofes (risques majeurs diuen els francesos) naturals, tecnològiques, sanitàries i també polítiques com els atemptats terroristes, els sabotatges, en lloc d’abordar amb racionalitat el repte de gestionar aquests riscs inherents a les societats postmodernes, les forces conservadores s’aprofitin de l’avinentesa per parodiar (o volen ressuscitar-la de veritat?) una milícia armada d’orígens feudals, auxiliar de la justícia personal dels cosenyors i que era en essència un cos paramilitar dedicat al manteniment d’un ordre social classista, sense lleis penals escrites, en una situació de precarietat i en absència d’un Estat homologable als estats moderns, amb una mínima divisió de poders, una hisenda suficient, una administració capaç de produir i distribuir amb un mínim d’equitat uns bens públics, etcètera.

És difícilment comprensible que una llei tècnica, tantes vegades postergada, com és la de protecció civil, no es tramiti com a projecte de llei i es faci com una proposició dels tres grups parlamentaris de la majoria. O és que no es vol un enfocament racional de la seguretat civil, sinó que han volgut donar prioritat a compromisos ideològics?

Deia Karl Marx al 18 de Brumari de Louis Bonaparte: “La tradició de totes les generacions mortes oprimeix com un malson el cervell dels vius. I quan aquests aparenten dedicar precisament a transformar-se i a transformar les coses, a crear una cosa mai vista [...] prenen prestats els noms, les consignes de guerra, la seva vestidura, per, amb aquesta disfressa de vellesa venerable i aquest llenguatge prestat, representar la nova escena de la història universal.”

El relat del tripartit consistent en l’evocació d’una venerable tradició inventada, prenent prestat el nom de sometent per representar l’escena d’uns comuns situats en els marges de l’Estat, és una burda deformació històrica; és el símptoma d’una aversió a enfocar objectivament la realitat de les coses, una realitat que demana legislar una mena de Code général des collectivités territoriales aplicat a Andorra i en la qual el cònsol sigui el representant de l’Estat a la parròquia, amb capacitat de disposar dels recursos humans i materials de l’Estat i amb poders de policia administrativa moderna, sense necessitat de falsejar la història. La imbricació dels comuns en l’Estat resoldria infinitat de qüestions que avui estan empantanegades i que resten efectivitat a l’acció dels poders públics, és a dir, a les polítiques públiques.

El tractament de la qüestió de la protecció civil demostra que el nostre camaleònic centredreta està format per un ampli espectre d’ideologies conservadores: senalleristes, pijos ennassats, peterpans vaticanistes, trabucaires torrabaigistes, exalumnes de Sant Ermengol fracció Fiter i Rossell, exalumnes del Lycée Comte de Foix fracció daladierenne, lepenistes de papà, lenin-onanistes, ecoposturistes i paleoliberals.

Unes ideologies que pretenen sublimar la falsa consciència de les classes dominants andorranes, unides en torn a l’objectiu comú de la minimització de l’Estat constitucional i el retrocés a les tradicions inventades.

I ens volen fer creure en el final de les ideologies!