Sensacions d'un nouvingut

Arribar a Andorra no és fàcil. No ja pels condicionants geogràfics que determinen com s’entra i com se surt del país, que també. Em refereixo en primer lloc a l’arribada administrativa al país i l’assoliment d’unes condicions normals de vida. Els tràmits són farragosos. No els critico, al cap a la fi són els que són; relativament ràpids, però farragosos, no ens enganyem. A més a més, et queda la sensació que t’estan examinant contínuament i has d’explicar als teus nous veïns qui ets, què vens a fer, que ets una persona que compleix la legalitat i que no portes cap malaltia amb tu. Una sensació que no t’abandona quan has d’obrir un compte al banc, quan busques un pis en el qual residir, quan t’inscrius a la Caixa Andorrana de Seguretat Social, etcètera. Psicològicament no és fàcil la gestió d’aquestes emocions i això em porta a diverses reflexions.

En el meu cas, que és el d’un treballador qualificat, la meva empresa ha complert els tràmits de manera diligent i m’he sentit recolzat quan he hagut d’explicar què venia a fer-hi, al Principat. Però ha de ser immensament més complicat per a un treballador no qualificat, que ve a treballar per a una empresa que justeja amb la legalitat. Com no s’han de buscar xarxes de solidaritat amb els compatriotes que ja hi ha al país? L’arribada en solitari per desenvolupar un treball amb un salari mínim sense conèixer bé l’idioma i sense xarxa de solidaritat afegeix diversos graus de dificultat a l’empresa. Si, a sobre, el compliment amb la legalitat no és el més primmirat i les condicions de feina no són adients, les complicacions s’enfilen fins a l’heroïcitat. No faré la comparació amb la immigració des d’altres entorns i des d’altres circumstàncies que tal vegada ja tinguem tots al cap. Per això mateix, moralines en altres contextos sobre què han de fer les persones migrants als països d’arribada, no, gràcies. I la conclusió de dir: “doncs no hi vinguis”, tampoc. Racismes i classismes també queden fora.

Una altra reflexió és l’assumpte de l’habitatge. Hi he escrit molt a les pàgines del Diari d’Andorra sobre aquest tema els meus primers dies aquí. Afrontava el debat públic sobre la qüestió i preguntava a tots els actors implicats mentre personalment em trobava a la recerca d’un lloc on viure. I si en el plànol professional he tractat d’entendre i donar veu a tots els actors, en el plànol personal sí que em posiciono i afirmo que és un mercat salvatge, on els llogaters no tenen cap posició de negociació i on els criteris mercantilistes condicionen un aspecte que ha de ser sí o sí un dret fonamental protegit i consagrat, com és l’accés a un habitatge digne. Hi ha pisos per llogar en condicions deplorables i a uns preus desorbitats. Pisos que difícilment compleixen els criteris d’habitabilitat. Un altre dia parlarem dels pisos que es lloguen sense moblar a preus també desorbitats. Què se suposa que he de fer amb un pis que no està moblat? No hi ha una carència, no hi ha descompte del lloguer per la inversió en mobiliari, no hi ha la possibilitat que el mobiliari comprat es quedi al pis... És obvi que els propietaris n’han de treure un rendiment. Però, realment, en la meva opinió, fa falta una reflexió i els propietaris s’han d’adonar que lloguen un lloc on viure, no una mercaderia a l’ús.

I aquí un punt i a part. No s’adonen les empreses del sector immobiliari que fan descansar el seu castell de cartes sobre els salaris cada cop més minsos de les persones treballadores? Parlen de repercutir en el lloguer els percentatges de beneficis que no poden repercutir en altres sectors, de rendiment de les inversions sobre persones que a poc arriben a un sou digne que se’ls esmicola de les butxaques només amb la tasca de sobreviure.

Un fet que em porta a la darrera reflexió. Andorra no és un país fet per a la permanència. No hi ha llarg termini i la majoria de la població que hi viu té una sensació de provisionalitat, d’estar-hi uns anys, i marxar. Allò de fer-hi diners ja és cosa del passat. El model econòmic del turisme de masses aplicat al mercat laboral no té futur. I el país no hi ajuda.