La paradoxa de l'especulació i el preludi de l'economia de l'escassetat

Avui m’agradaria partir de la premissa que les últimes generacions, en general, hem viscut com uns privilegiats. Hem gaudit d’unes dècades de creixement econòmic i social sense precedents, hem triplicat la nostra població global, al passar de 2.540 milions de persones el 1950 a 7.790 milions el 2020. Cap generació ha viscut amb tanta exuberància com la nostra. Fins a la paradoxa que, si el 2021 tots consumíssim com nord-americans, necessitaríem els recursos de cinc planetes Terra per ser sostenibles. Així i tot, ens continuem queixant de la manca d’abundància en un planeta que està al llindar de l’esgotament. Avui us parlaré d’inflació i de la paradoxa de l’especulació, o de per què la inversió d’alt risc ens fa més pobres.

El passat 7 de juliol, el Banc Central Europeu va fer un canvi de rumb històric. Després de divuit anys vetllant per l’estabilitat de preus, va obrir la porta a tenir nivells d’inflació superiors al 2%. Una declaració fins ara tabú. Qui no recorda les lliçons de la II Guerra Mundial, en què la hiperinflació va ser a l’origen del feixisme que ens va portar a la guerra? Doncs bé, ara sembla que l’estabilitat de preus ja no és tan important... una dada més. La taxa d’inflació interanual dels EUA se situa en 5,4% al juliol. Analitzem algunes de les implicacions que podria tenir entrar en un cicle inflacionista.

La inflació és bona per als estats. Els estats europeus estan molt endeutats, de mitjana al 124% del PIB. Dos punts més que al final de la II Guerra Mundial (122%). És molt difícil per al BCE apujar tipus sense posar en dubte la capacitat dels estats a retornar el deute. Davant una recuperació econòmica més lenta de l’esperada, la inflació és una bona eina per inflar “artificialment” el PIB, i reduir el cost del deute (els euros que es deuen van perdent valor).

La inflació ajuda a reduir les valoracions. Per a molts analistes, la inflació és inevitable en un entorn on s’ha creat estalvi, les cadenes de subministrament estan sota pressió i els estímuls fiscals (com els fons europeus Next Generation) i monetaris (com els tipus zero i la recompra de bons sobirans) estan a màxims històrics. Vaja, que hem creat la situació ideal perquè les bombolles de tota mena d’actius (empreses, immobles, actius virtuals) continuïn inflant-se una mica més. Encara que sembli paradoxal, la inflació és bona per reduir les bombolles. La previsió de pujades de tipus d’interès en el mitjà termini fa que la inversió de risc es torni menys atractiva.

La inflació ajuda a reduir el consum. La pandèmia ha creat una crisi d’oferta, encara no sabem si serà temporal (per ajust de les cadenes de subministrament) o estructural (per destrucció real de part de la capacitat productiva). L’escassetat és una de les primeres regles econòmiques; la manca d’un producte fa que el seu preu augmenti. Ja abans de la pandèmia, hi havia escassetat de materials, com els xips (per exemple, no es trobaven PlayStation 5), targetes de vídeo (qui no vol fer-se un extra minant criptos). Avui, els preus de la llum s’enfilen degut en part a la pujada del gas i dels drets del CO2, i el coure està a més de 10.000 $ la tona, per citar només alguns exemples. En definitiva, la inflació pot ser una aïllada inesperada en la lluita contra el canvi climàtic, una bona mesura d’autoregulació per contribuir a un canvi cap al consum conscient i responsable.

La inflació és una mala notícia per a la distribució de la riquesa. Els quinze anys de tipus baixos han creat un monstre de quatre caps: l’alta especulació en matèries primeres, actius immobiliaris, empresarials i virtuals. Les polítiques ultraliberals han permès que el capital hagi gaudit dels retorns més elevats de les últimes dècades a canvi d’un estancament de les rendes del treball.

L’esclat de les bombolles, és a dir, la pèrdua abrupta de valor de les inversions sol ser més perjudicial per a les classes mitjanes, principalment per la impossibilitat d’aguantar les pèrdues. L’efecte pobresa de la caiguda de valor dels actius sumat a la inflació dels preus de la cistella de la compra se sol traduir en un empobriment de la classe mitjana. És la paradoxa per la qual l’especulació ens fa més pobres.

La teoria moderna de carteres de Markowitz afirma que a partir d’un cert nivell l’excés de risc és contraproduent. La pregunta és... quin percentatge d’empreses o particulars, han estat passats de risc en els últims 5 anys? Si no és així, estem segurs que estem mesurant el risc de forma correcta?

Malgrat el context actual, noves solucions apareixen. A finals de juliol, la Xina ha començat a lluitar contra l’especulació, regulant els mercats de matèries primeres, la mineria de criptomonedes, els gegants tecnològics i últimament les empreses d’educació. El cost de l’educació representa un 25% dels ingressos en la majoria de les famílies xineses, fet que és insostenible. Aquesta intervenció del mercat ha fet caure a l’agost dràsticament les valoracions de moltes empreses xineses, en especial aquelles que cotitzen als EUA. Amb aquesta regulació, l’estat vol reduir la desigualtat i, al mateix temps, controlar les pujades excessives de preu que estan elevant el cost de vida de les famílies xineses.

A Europa, caldria també prioritzar la prosperitat comuna al creixement desordenat? Caldria regular millor l’expansió del capital? L’evasió fiscal? O els buits legals i pràctiques fraudulentes que distorsionen el bon funcionament dels mercats?

Regular no vol dir reduir la innovació sinó, al contrari, transformar-la. En una economia d’escassetat de recursos, és necessari crear nous models de negocis sostenibles, reduir l’empremta de carbó i crear noves solucions de consum conscient.

En definitiva, avui volia compartir amb vosaltres la meva mirada a un seguit de notícies econòmiques que penso que són rellevants. Crec que la reacció fiscal a la pandèmia ha sobreescalfat l’econòmica. De com gestionem els fons de recuperació, de quin tipus de start-ups financem, de com utilitzem la inflació i de com regulem els mercats dependrà el nostre contracte futur de convivència. No hi ha guanys sense dolor. Per tenir una economia més justa, hem de comprometre una part de l’eficiència. O algú, a hores d’ara, encara creu que els mercats s’autoregulen?

* Ivan Mora, Cluster Manager d’ACTINN