Els arbres i la seva companyia

Avui els presseguers del Riberal notaran com des de Prada de Conflent els arriben sonoritats i paraules dedicades als arbres i als boscos andorrans. Així com senten les llunyanes campanes de Sant Miquel de Cuixà a l’uníson amb les més properes d’Illa, mentre els préssecs es dauren al sol, els presseguers sentiran durant tot el dia les reflexions expressades per un estol de veus humanes conxorxades per enaltir les virtuts dels boscos i les seves particularitats ecològiques i de bonança social. L’estol, aplegat a Prada, l’ha fet possible un any més la Societat Andorrana de Ciències, organitzant en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu la 34a Diada Andorrana, amb el tema Els boscos i Andorra. I com cada estiu, com cada agost, sense mandra i amb aquella calma agradable i viva de qui es troba a gust en un indret i amb bona companyia, la jornada d’aprenentatges i d’intercanvi de parers ens serà profitosa, ens aportarà informació i en acabar, al vespre, retornarem de Prada amb més raonament i sobretot amb més sensibilitat, la qual en el seu moment ens servirà sense cap mena de dubte per a alguna bona causa. Perquè de totes les Diades Andorranes a l’UCE de Prada de Conflent, sempre n’ha quedat un rastre, una via de pas obert que, potser ample com el camí ral o estret com un viarany, ens permet i ens possibilita un dia a dia en la vida social i col·lectiva andorrana més obert de mires, més conjuntat, més raonable i sobretot més respectuós amb l’entorn immediat i el de més enllà. Aquesta ha estat una de les premisses de la SAC des de les primeres ja llunyanes i veteranes jornades: el de fer debat i pensar per Andorra i des d’Andorra però tenint ben presents els veïnatges del nord i del sud, tant en el marc pirinenc com en l’europeu per extensió. En són testimoni i en donen fe els llibres editats corresponents a cada Diada Andorrana de la SAC, un compendi extens, multidisciplinari, ben endreçat i a l’abast per quan ens cal alguna dada o simplement ens hi volem endinsar per gust.

El tema de debat avui a la Diada Andorrana, els boscos i Andorra, té un programa que es pot qualificar de complet. Vessant científic i tècnic per una banda i vessant social i humà, donada la importància que els boscos i els arbres tenen com a comunitats biològiques lligades a les comunitats humanes. Éssers vius, amb una dinàmica complexa i imprescindible en la bona qualitat de l’aire que respirem, productors de fruits i de fusta, ens acompanyen ja des dels primers passos de l’home del paleolític que, tinguem-ho ben entès, a més de la pedra també feia servir la fusta emprada com a eina i com a element d’estructura i cobertura dels seus refugis habitables. Ben mirat, la definició de paleolític o neolític, referida a la pedra, podria tenir una conjunció amb “paleodrèndic ” o “neodrèndic”, agafant el drendos, que vol dir arbre, del vocabulari grec. La fusta, però, dels “paleodrèndics” i dels “neodrèndics”, al ser perible i biodegradable, s’ha fet fonedissa, mentre els cantals bifaços, els sílexs oscats i les pedres de llamp ens han arribat gairebé intactes. Sí que tenim la sort de poder admirar elements obrats en fusta de la civilització egípcia, trobats a les tombes reials: culleres, mobles, llits, bastons, carros, barques... I de les posteriors cultures grega i romana també ens admiren les quilles i quadernes dels vaixells enfonsats a la Mediterrània que l’aigua marina ha conservat. I de les èpoques medievals, bigues i cavalls de catedrals i ermites encara ens acompanyen esquivant guerxades i humitats.

La companyia dels arbres és un dels tresors més fràgils de la natura. Els que formen part de carrers, de places, de marges, d’horts, de vores de riu, hauria de ser privat d’arrancar-los, de tombar-los, de tallar-los de soca-rel, de fer-los desaparèixer. Crescuts pel seu natural, o relíquies plantades per padrins o pares, el seu cos i la seva ombra mereixen respecte i estima. I ja mirant al bosc, a les masses forestals, la seva funció com a reservoris d’aigua i d’humitat, com a captadors de gas diòxid de carboni i emissors d’oxigen, com a barreres per a l’erosió dels sòls, com a fornidors de fusta per a la construcció, de llenya i de carbó per a escalfar, d’olis essencials com la trementina o l’oli d’avet o de ginebre, com a atractius estètics per als nostres ulls humans necessitats de verdors reposadores, els hem de saber aprofitar i preservar, treballant-los i explotant-los quan calgui i deixant-los estar tranquils quan no sigui necessari; perquè els boscos no són tots iguals, i cada espècie s’adapta als condicionants de clima i de particularitats edàfiques, és a dir, dels sòls, segons les seves necessitats. I és quan les afectacions poder ser acusades, com les que comporta el canvi climàtic, que la fragilitat dels boscos encara s’accentua, posem el cas, amb el perill dels incendis forestals causats en bona part per acció humana.

Escoltarem avui a Prada les intervencions referides als boscos d’Andorra, completes i variades i, ja editades en forma de llibre, les podrem llegir a casa més endavant. Tant de bo, i ho desitgem, que els arbres i la seva companyia, i els boscos, les boscúries andorranes que mossèn Cinto es dolia l’any 1883 de potser no tornar-les a veure i les dels goigs de la mare de Déu de Canòlich: “Des del cim d’aquesta serra, sols boscúries n’obirau”, ens siguin coixí vital i fars per mantenir ben alta, envers ells, la nostra consciència de respecte i estima personal i col·lectiva.