Vaques

Les vaques de referència aquesta vegada no són les del títol de la notable pel·lícula del donostiarra Julio Medem, sinó altres de més properes.

La biologia ramadera, ves per on, resulta masclista. Mentre que el toro és considerat símbol de la força i ben brau, segons la raça, la femella arrossega una fama de ximple. Si diuen d’algú, o alguna, que mira com fan les vaques amb el tren que passa, és que aparenten dirigir els ulls cap a un punt determinat, però en realitat ho fan al buit, sense fixar-los en res.

Una altra mostra d’aquestes suposades mancances, segons explicava un pagès, és que resulten incapaces d’escarbar la neu amb les potes per descobrir el past i menjar, a diferència del que fan els intel·ligents cavalls, i per això el responsable de l’explotació sega l’herba i la prepara en cilindres embolcallats amb plàstic per poder disposar-la a l’estable quan calgui

Doncs bé, aquesta fama de tòtiles es va desmuntar de cop amb motiu de la tradicional benedicció del bestiar que a mitjans d’agost se celebra al planell de la Rabassa d’Ordino. Eren ni més ni menys que cent vuitanta exemplars adults i cinquanta vedells, que ja és un bon ramat, els que teòricament s’havien preparat.

Ben dit està allò que la preparació era teòrica. Perquè els animals –“quisiera ser inteligente como los animales”, canta Roberto Carlos– van continuar més enllà del planell on anirien ministra, cònsol, altres autoritats i el mossèn, per la cerimònia.

En realitat, el que van fer és seguir l’itinerari complet i habitual, des de les pastures altes d’Arcalís fins a les mitjanes de la vall de Rialb. Sense l’aturada per rebre l’aigua beneïda. I no és que fossin embruixades, ni satanitzades, tot i el sexe femení. En realitat el que van demostrar amb la seva marxa perllongada és que eren –són– més llestes del que diuen. Perquè el que buscaven era l’ombra i una relativa frescor, alleujament de la calorada que ens ha castigat enguany –a elles, també–.

Els mossos que les havien baixat no van trobar manera de fer-les desfer la part del camí necessari per rebre la benedicció tradicional que, aquesta sí, la reben com si veiessin ploure.

I com diuen que a grans mals, grans remeis, tot i que el mal material no existia en aquest cas, van optar per una benedicció a distància, en termes judicials dirien “en rebel·lia”, o in absentia, segons la jurisdicció. En tot cas, va ser indirecta. Vista la situació, es va recórrer a beneir l’herba de l’empriu, que de ben segur acabaria menjant el bestiar i passaria a ser així part dels seus cossos.

Vivim un any, ja gairebé dos, d’excepcionals. Dolents i marcats negativament per la pandèmia que no acaba, tot i que es mostri apaivagada entre mesures restrictives i vacunes, que han posat a prova la capacitat de les institucions sanitàries, d’esforç i eficiència reconegudes gairebé per la totalitat de la ciutadania. Però les vaques –almenys fins ara– romanen alienes al mal dels humans.

Elles continuen donant-nos llet –no tanta com abans quan es permetia la venda directa– així com carn amb segell de qualitat garantida. I demostrant, almenys aquesta vegada, que no són tan simples com les pinten.