La generació que estem deixant perdre

Havia pensat titular aquest article, la generació perduda, però finalment ho he rebutjat per una banda té una connotació èpica que no correspon amb el missatge que vull transmetre i, per l’altra, es podria interpretar com que es la mateixa generació jove la que s’ha perdut, quan, en realitat, som les generacions precedents les que l’estem malbaratant. El que vull proposar és que ens fixem en la gent que està entre els divuit i els vint-i-vuit anys i provem de mirar el futur amb els seus ulls.

D’entrada, la seva formació. Els joves poden qüestionar-se legítimament si l’educació que han rebut, que els hem donat, és adient per al món que trobaran. Recentment, vaig tenir l’oportunitat de llegir un fil de Twitter d’un grup de joves a punt de graduar-se; eren estudiants d’una disciplina de ciències socials de la Universitat de Barcelona i, per tant, potser no és extrapolable. Tanmateix intueixo que el que deien es representatiu del sentiment de molts joves. Els primer missatges combinaven alegria i orgull d’haver acabat els estudis; ben aviat però van començar a compartir dubtes sobre el futur i les angoixes van començar a aflorar. En essència les seves opcions es reduïen a trobar una feina per sota de les seves qualificacions o continuar estudiant (per acabar més sobre qualificats encara). Tots compartien el temor que la majoria no podrien dedicar-se al que havien estudiat i, com a mal menor, alguns consideraven enfocar-se a la docència.

Em va entristir moltíssim. Em va fer pensar que, tot i que la meva generació també ha hagut de lluitar per progressar professionalment, les nostres opcions eren més obertes i la probabilitat de trobar una bona feina, major. El que s’ha anomenat la generació Z o centennials, nascuts del 1995 en endavant, arriben a l’edat adulta sabent que difícilment gaudiran dels nivells de benestar o cobertura que han tingut les generacions precedents. No només això, rebran en herència una crisi climàtica que els obligarà a endegar canvis profunds en el seu estil de vida.

La Covid-19 ha estat un primer avís i ha impactat els joves molt durament. En molts casos els ha obligat a adoptar un sistema d’ensenyament a distància per al qual moltes institucions educatives (i docents) no estaven preparats. El desgast ha estat molt alt. Tot de cop hem descobert conceptes com fatiga pandèmica o fatiga de Zoom i la incidència malalties mentals s’ha disparat. Estem en un moment de canvi sistèmic. Hem entrat, com diu el professor Jordi Serra, en els temps postnormals; i sembla que l’única opció que oferim als joves es tornar a un model que ha generat els problemes que els neguen un futur millor o emprendre un canvi de model ple de grans incerteses.

Personalment, crec que tornar al vell model és pa per avui i gana per demà, el darrer informe del Panel Intergovernamental sobre canvi climàtic (IPCC) ens diu que en 10 anys podem veure el primer estiu àrtic sense gel. Això ens ha de fer reflexionar sobre quants hiverns tenim per endavant encara amb neu i, més important, si el nostre model econòmic actual pot sobreviure a la manca de neu. Cal endegar els canvis necessaris per oferir un futur digne d’aquest nom als nostres joves. Hem de ser creatius i innovadors per trobar noves maneres de mantenir el benestar i la prosperitat del nostre país.

Jo crec que hem d’apostar per fomentar i desenvolupar el talent local, hem d’invertir en la generació de coneixement, desenvolupant infraestructures (de recerca, d’innovació i de creació) que permetin als nostres joves trobar les opcions de futur que necessitem. I aquí la principal responsabilitat és de les generacions adulta i sènior, que hem de crear les condicions per fer possible aquests canvis.

Dit d’una altra manera, si Andorra ha de tenir futur, cal que els nostres joves tinguin un futur a Andorra i això depèn més de les generacions precedents que no pas d’ells.

Si algú te curiositat sobre això dels temps postnormals, podeu mirar aquest web: postnormaltim.es