Quan els grius andorrans eren músics

Encara hi ha temps per emprendre el recopilatori del batec cultural viscut per l’Andorra dels anys seixanta i setanta, amb un bon tall també dels anys vuitanta del segle passat. Van ser unes dècades de creixement, de l’arrancada social i econòmica de país mai vista en cap altre indret del Pirineu, arrancada que fou espectacular i, com que era cosa decidida i feta pels andorrans, també casolana. Algú de les noves fornades de gent jove hauria de posar fil a l’agulla per anar a parlar amb qui va viure aquells anys d’empenta comercial, de diversificació de l’economia, d’obrir portes de botigues i establiments al turisme, però també i de manera molt destacada, d’activitats culturals. Exposicions d’art, cinema, conferències, danses, festivals de música, grups musicals, trobades o ral·lis de cotxes, corrides de toros, excursions per anar a veure el romànic, per anar a veure amb els pioners autocars amb tracció quatre per quatre les verdes o blanques alçades andorranes. Mig segle després, encara queda jovent que va formar part d’aquelles iniciatives, d’aquelles accions que feien goig i encara ens en fan en imaginar-les. I hi ha temps per a recollir la vitalitat cultural andorrana que anava paral·lela a les primeres però ja molt nombroses onades de turistes. Hi ha temps, però seria un demèrit i una pena que no en quedés constància, que no tinguéssim un llibre o una col·lecció impresa o una sèrie documental on quedés dipositada la vida social d’aquelles dècades que foren mai imaginades i inesperades però autèntiques, ben reals.

Dimarts vinent, justament, tindrem l’oportunitat de poder veure un recull vivencial relacionat en part amb aquella Andorra. El director i productor d’audiovisuals Toni Lombarte, de la Seu d’Urgell, acaba de realitzar un documental dedicat al músic Joan Ribolleda, conegut com el Truqui, que ens deixà sobtadament a primera hora de la nit del dia 12 de març de 2020. Tres dies abans, al vespre, encara havíem parlat ell i jo asseguts al pedrís de l’entrada del Consell Comarcal de l’Alt Urgell, parlat i sopat al seu estil, compartint un paquet de galetes comprades a la botiga de la cantonada. Mentre parlàvem, va travessar pel pas de vianants el notari Galindo, amb la salutació corresposta i el bona nit amical. Va ser la darrera trobada amb el Truqui, no pas programada, amb ell eren sempre supa-supa, en trobar-lo pels carrers de la Seu, als quals donava calma i bones vibracions, les pròpies de qui és una bona persona. Ho veureu i ho podreu comprovar al llarg del documental En clau de sol... i lluna, un títol molt ben trobat que lliga música i nocturnitat, atesa l’habitual manera de passar la nit del Truqui, saludant la mitjanit amb un cafè amb llet i passejant pels carrers i places fins a altes hores de la matinada, sense fer soroll, tranquil·lament, amb el goig de poder olorar les flairoses primeres cuites dels forns i de notar el seu caliu acollidor les fredes matinades d’hivern.

La relació del Joan Ribolleda amb Andorra és ben senzilla. De ben jove, era nascut l’any 1952, tocava la guitarra a la Seu i un bon dia de finals del seixanta els germans Joan i Jaume Albert, fills del nostre Esteve Albert, el convidaren a formar part del conjunt andorrà Els Grius, nom proposat pel creador del Pessebre Vivent amb la seva imaginació alada i desbordant, pensant probablement a donar vida a l’animal mitològic meitat àliga meitat lleó, que tantes vegades s’havia imaginat envolant-se des de l’Alt del Griu quan l’Albert i el Jaume Ventura feien de pastors de somnis i d’estrelles als Cortals d’Encamp, i alhora fent un símil amb The Beatles, els músics escarabats britànics ja famosos a nivell mundial. Amb el benentès però que, amb el nom dels grius, l’Esteve Albert, com sempre feia, donava visibilitat i saó a les arrels dels indrets, en aquest cas d’Andorra i les seves energies tel·lúriques endolcides per goges i nivaires.

No us perdeu En clau de sol.. i lluna, que s’estrenarà dimarts a les 10 de la nit a la Seu i que, ben segur, tindrà una llarga tongada de projeccions més endavant i en diferents escenaris. Coneixereu la persona del Truqui i tastareu també un bocí de l’Andorra cultural dels anys seixanta que ens pot semblar llunyana, però que ens és entranyable i estimada. En el documental, el Jaume Albert ens relatarà vivències andorranes i les viscudes a Cadaqués quan els grius andorrans eren músics. Ell i altres companys i amics del Truqui ens l’aproparan i, en certa manera, també ens descobriran la seva ànima viatgera i el seu bategar musical que tantes bones estones i en passejades va dedicar a la Seu d’Urgell. Enhorabona, Toni Lombarte, per la iniciativa i la feina feta. Per molts anys!