La tribuna
L'indicador de la felicitat
Què és la felicitat? Com la podem trobar? Què necessitem per ser feliços?
Què és la felicitat? Com la podem trobar? Què necessitem per ser feliços? Des de l’antiguitat, la humanitat s’ha fet aquesta pregunta, sense consens en la resposta. Per a Sòcrates, el secret de la felicitat no es trobava en la recerca de més possessions, sinó en el desenvolupament de la capacitat per gaudir de menys. Aristòtil n’elevava el concepte i concloïa que consisteix en les accions i operacions de l’ànima, sent l’home feliç el que viu bé i obra bé. Buda Gautama, de quines ensenyances nasqué el Budisme, exposava que no hi ha un camí cap a la felicitat, sinó que aquesta és el camí, i que no depèn del que tens o ets, sinó únicament del que penses. Autors més recents, com Eduard Punset, la descriuen com “l’absència de pors” i Ortega y Gasset com el fet de “trobar allò que ens satisfaci completament”. I en un desesperat intent de síntesi, l’Institut d’Estudis Catalans i la Reial Acadèmia Espanyola la defineixen respectivament com “l’estat de l’ànim plenament satisfet” i “l’estat de grata satisfacció espiritual i física”.
S’han escrit milers de definicions, llibres i poemes sobre la felicitat, però cap d’elles en desxifra el secret, el camí, la clau que n’obre la porta. I paradoxalment, és aquesta el més elevat anhel de l’ésser humà. Tots volem experimentar, en grau màxim i de forma duradora, l’“estat de l’ànim plenament satisfet”, la satisfacció plena i pura en l’equilibri de la ment, cos i ànima. Tots desitgem, en definitiva, ser feliços.
I tot i que no la podem definir, sabem que existeix. És un sentiment. Una emoció que, com qualsevol altra, només podem experimentar internament. No està en la feina, la casa, el cotxe, els diners, la parella, la família o els amics. No la podem trobar a l’exterior. Està a l’interior de cadascuna de les persones, en allò que sentim. Per aquest motiu, cada persona porta, a dins seu, un concepte propi, únic i inimitable de felicitat.
Cada persona l’experimenta a la seva manera. A cadascú li és pròpia, individual i intransferible. Hi ha tantes “felicitats” com persones.
No obstant, està demostrat que existeixen factors i variables que ajuden i influeixen la generació d’aquest sentiment en les persones. Condicionants que, sense ells, ens seria més difícil ser feliços. Alguns exemples són tenir salut, diners, amor, temps lliure i un propòsit vital, ser agraïts, exercitar pensaments positius, meditar o practicar esports. Ingredients que, units, recolzen els fonaments de la persona satisfeta mental, espiritual i físicament.
I la suma de persones felices convivint en un mateix país defineix, en essència, la mateixa felicitat d’aquesta nació.
Sota aquesta premissa, l’any 1975 el petit país de Bhutan, situat entre l’Índia i la Xina, de menys de 800.000 habitants, va ser el primer a reivindicar la Felicitat Interior Bruta (FIB) com a indicador per mesurar el grau de satisfacció dels seus ciutadans, complementant-se amb d’altres indicadors tradicionals, com el Producte Interior Brut (PIB). Des de llavors, Bhutan ha desenvolupat polítiques públiques destinades a millorar el grau de felicitat dels seus habitants i s’ha convertit en un referent mundial en aquest àmbit. Un petit país, que d’altra forma seria desconegut, va posar-se al mapa i va llençar un important missatge al món: la felicitat és un indicador vital de la qualitat de vida dels ciutadans, i una responsabilitat dels Governs mantenir-la i fomentar-la.
Prenent el relleu de Bhutan, fa anys que l’ONU elabora rànquings sobre els països més feliços del món, on s’inclouen diferents variables, com el producte interior brut per càpita, el suport social entre familiars i amics, l’esperança de vida, la llibertat individual en la presa de decisions, la generositat de l’Estat i de la seva població, el grau de confiança entre ciutadans i el Govern, el nivell de corrupció del país, la quantitat de vegades que la gent riu o l’afecte positiu, i l’afecte negatiu o l’apreciació de la tristesa. El darrer Informe mundial de la Felicitat de l’ONU el lideren Finlàndia, Noruega i Dinamarca, els tres ubicats a Europa. França ocupa la 23a posició i Espanya la 36a. Andorra no hi consta. I sorprèn. Per què no?
Seria interessant que Andorra incorporés la felicitat com un atractiu més del país, en desenvolupés polítiques i l’exportés al món. Els condicionants ho avalen. Entre d’altres, disposa d’un elevat nivell i esperança de vida, un sistema sanitari i educatiu d’alta qualitat, un medi ambient únic, seguretat i cohesió democràtica i social. Tenim una base sòlida de variables. I així ho perceben des de fora. L’increment de la inversió estrangera i de nous residents no n’és més que el reflex. L’estranger no ve a Andorra només en busca d’incentius fiscals, d’esports de lleure o de preus competitius al supermercat. Venen a buscar felicitat, i el país ofereix molts factors que la recolzen i la incentiven. Tots busquem el mateix, al cap i a la fi.
És una oportunitat que la iniciativa pública i privada d’Andorra fomenti polítiques lligades a la felicitat i que exporti aquest concepte a l’exterior: que el Principat és un país on es donen els condicionants perquè les persones siguin felices, i que es preocupa perquè efectivament ho siguin. És un concepte més ampli que l’elevada qualitat de vida que ofereix el país, que actualment venem.
Doncs, com deia Aristòtil, “la felicitat l’escollim sempre per sobre de tot; és a dir, per si mateixa i mai per altra cosa (a diferència de l’honor, la riquesa i el plaer, que s’escullen desitjant trobar-hi la felicitat)”.