Els conflictes

Avui comença el mes de setembre i amb ell ens acomiadem de les vacances d’estiu tan anhelades durant l’any. Es prepara la tornada a l’escola i per als adults la vida laboral torna a tenir el protagonisme juntament amb el ritme de vida atrafegat i la nova emergència de conflictes laborals i personals.

I és en relació amb aquest dar­rer punt que considero idoni i oportú reflexionar sobre els conflictes i, en particular, sobre la pregunta següent: què és un conflicte?

És cert que sembla absurd fer-se aquesta pregunta, sembla tan obvi. Tothom ha tingut conflictes i per tant tothom sap què és un conflicte. Doncs us avanço quelcom, la concepció que solem tenir del conflicte no correspon a la seva veritable essència. De fet, contràriament al que hom pensa, el conflicte no és ni positiu ni negatiu, sinó que depèn de la forma com es tracta.

En efecte, la paraula conflicte ens fa pensar en l’acte de discutir, en el fet de tenir converses pujades de to o en baralles verbals que poden arribar a esdevenir físiques. Ara bé, del que no s’és conscient és que aquestes manifestacions són la conseqüència de no haver tractat el conflicte prèviament existent o bé d’haver-lo tractat de forma errònia.

Això s’explica pel fet que el conflicte no és altra cosa que una relació entre dues o més persones en què aquestes interpreten o perceben que els seus interessos (és a dir, els seus objectius o les seves pretensions) són mútuament incompatibles. I sí, heu llegit bé, he dit “interpreten” o “perceben” perquè moltes vegades els interessos no són incompatibles, sinó que són diferents o inclús similars, malgrat tenir una aparença totalment oposada.

L’exemple clàssic i habitual que il·lustra el conflicte és el següent: dues persones es disputen una taronja, concretament totes dues diuen literalment: “Vull tota la taronja.” Aparentment, sembla evident que els interessos d’ambdues parts són idèntics i per tant incompatibles.

En aquest punt, les parts en conflicte poden actuar de diverses maneres. Jo en destacaré les tres principals: podrien començar a discutir sobre qui se la queda; discussió que en el pitjor dels casos podria descontrolar-se fins al punt d’arribar a esdevenir violenta. En un altre supòsit, les parts podrien dur a terme una negociació distributiva a fi de determinar qui es quedarà la taronja en qüestió: és una opció pacífica que pot arribar a ser interessant, però que, sens dubte, es traduiria per un win/lose, ja que el que guanya un l’altre ho perd. En tercer lloc, les parts podrien intentar verificar si realment tenen interessos incompatibles o si, malgrat semblar-ho, no ho són. Si en ressurt aquest darrer supòsit, les parts deixaran de sentir-se confrontades i estaran disposades a buscar una solució que permeti satisfer els interessos de totes dues. A tal efecte, les parts hauran de respondre a la pregunta següent: per què vol cadascuna la taronja?

En l’exemple tractat, una de les parts vol la taronja per poder-se fer un suc mentre que l’altra en vol la pell per fer melmelada. Arribats a aquest punt, és evident que múltiples són les opcions que poden permetre cobrir els interessos d’ambdues parts: des que la part que es quedi amb la pell de la taronja espremi a l’altra el suc fins a donar-li suc de taronja d’una ampolla.

Descobrir els interessos subjacents en un conflicte és essencial, d’una banda, per evitar que es compliqui (més) i esdevingui (més) violent; d’altra banda, per intentar trobar la forma de satisfer al màxim possible els interessos de totes les parts en conflicte. Ara bé, no sempre és evident ni fàcil, i és per tots aquests motius que vull recordar l’existència de la figura del mediador: un tercer neutral i imparcial que promou i afavoreix el diàleg entre les parts en conflicte –que hagin volgut emprendre voluntàriament el procediment de mediació– per tal que elles mateixes descobreixin els seus interessos subjacents i puguin, per consegüent, adoptar la solució que considerin més idònia per satisfer els interessos d’ambdues.