Ciència-ficció a Ordino, aspirina inclosa

Hi havia una vegada una mosqueta morta que es va convertir en gata maula. Les ales brunzidores de la mosca es transformaren en urpes fantasmagòriques quan la gata les mostrava com si fossin els joiells de la corona. Els ratolins que abans es miraven les mosques asseguts tranquils al banc del si-no-fos, ara havien d’enfilar-se a correcuita als capcirons dels pins perquè aquells unglots els feien una por i una angúnia terrible. Segles feia que no veien ni tamarros aturonats als grenys ni rengleres de menairons passant per davant del comunidor de matinada, camí dels meners, ribera d’Ordino amunt. La presència de la gata els va fer córrer a treure mantellines i cogulles dels baguls per així poder disfressar-se de barrufets i, tot despistant-la, dedicar un pam i pipa llarg a la gata maula.

Quin goig que feien els ratolins amb el blau cel barrufador! Com dansaven a la plaça i botaven, talment com abrivats saltamartins. “Ja pot miolar la gata que no ens arramassarà pas” –deien a la gernació que de les altres parròquies acudien a veure aital espectacle. Amb la música del barrufet buner encapçalant la comitiva de ratolins disfressats de barrufets, les miolades de la gata queixosa quedaven somortes i ofegades per la muixeranga i la gresca. Torrades de pa de dos quilos sucades d’all i d’allioli de codony omplien paneres al costat de bons talls de formatge d’orri i de porrons de vi de més de cinc pams d’alt. La gent, arrenglerada a les voreres, es mirava els porrons, que més aviat s’assemblaven al setrill del cap del Jack Haley fent d’home llauna a la pel·lícula El Màgic d’Oz. Les flaires de la mistela dels porrons setrillers els entonaven la vista feliç i els feien veure desfilar al seu darrere la Judi Garland i, una mica més enllà, per alt de la barana dels jardins de casa Rossell, ja veien venir de cara el Xavier Cugat amb la Lina Romay, l’autèntica, ell fent cabrioles amb el violí i ella encisant amb la tornada de She’s a Bombshell from Brooklyn. El gosset que els va al darrere és el Pepito, el chihuahua a qui un ratolí barrufet en veure-li les orelles, semblant a les seves, li posa un barretó foradat per on li sobresurten afuades.

El Xavier Cugat para cofoi també l’orella en passar per davant d’un grup de damisel·les que el victoregen: “Cugui, Cugui!, sou la flor més bella de la reserva de la Biosfera!” I ell, estufat com un paó, aviat fa fer silenci al seguici de músics i li diu a la Lina Romay: “Ahora mismito, ara mateix, tu cantaràs per a la gent d’Ordino, Alma llanera, dedicada al Valira vibrador i a su escuela de sirenas del Prat de la Farga.” Al toc d’entrada de la flauta i del xilòfon, segueixen els violins i s’enfilen fins a la finestra de la rectoria, des d’on mossèn Fenosa s’ho mira tot discret. És la segona vegada que l’enxampen badant enfilat al faristol, la primera mentre el Copríncep Macron es feia la fotografia amb les autoritats ordinenques i va veure el pretre i el va saludar, mentre ell es feia fonedís rectoria endins. Ara, amb la panoràmica colorida dels ratolins barrufets i del buner, del Xavier Cugat, la Judi Garland i la Lina Romay desfilant per Ordino, es queda a la finestra mentre el Cugui li dedica: “Al poble d’Ordino i al seu mossèn, Alma Llanera”: “Yo nací en esta ribera del Arauca vibrador/ soy hermana de los pumas/ de la garza, de la rosa/ soy hermana de los pumas,/de la garza, de la rosa y del sol/ y del sol// Me arrulló la viva diana de la brisa en el palmar/ y por eso tengo el alma/ como el alma primorosa/ y por eso tengo el alma como el alma/ primorosa del cristal/ del cristal.” En repetir la tornada la Lina Romay, girant airosa i alegre sobre els seus peus la bigarrada faldilla: “Yo nací en esta ribera del Arauca vibrador”, el Cugui, com un llamp, fa un solo de cantí de violí i redobla amb gironina veu: “del Valira vibrador”, provocant aplaudiments i visques dels presents.

Acabem la jornada amb l’Esther Williams, la Judi Garland i la Lina Romay cantant els gojos a Sant Corneli i Sant Cebrià, tot admirant l’altar major: “Puig Ordino us aclamà/ llurs protectors i advocats; / oïu ses necessitats/ Sant Corneli i Sant Ciprià.” El Cugui, mentrestant, rotllat dels ratolins barrufets, es remulla el tupè al raig de la font. “No tindríeu pas una aspirina Bayer?, amb tot aquest tragí noto una mica el cap” –li demana al barrufet bruixot. I aquest, fent un joc de mans certer, de la barretina màgica en treu una aspirina blanca com la neu: “Aquí tenim de tot, Cugui!” –li diu, mentre el Xavier Cugat, amb la rialla vivíssima i aquella mirada radiant, entona el què li darem en el noi de la mare, què li darem que li sàpiga bo, panses i figues i nous i olives... “Panses i figues i mel i mató” –canten a l’uníson en català i en arrossegat accent americà l’Esther Williams i la Judi Garland, ja tornades de l’església, mentre la Lina Romay s’entreté allà al comunidor amb mossèn Fenosa que li explica mig en català mig en castellà –ella és mexicana– coses de bolets. “Dos quilos de ceps, de cepos; con huevos ferrats hi canten los ángeles”. “Califòrnia!” –esclata la Romay.