Pedres

Fa uns dies llegíem al Diari que està a punt de sortir a concurs (si no ha sortit ja) l’obra de restauració del campanar de l’església de Sant Vicenç d’Enclar, i que una de les condicions era aprofitar les pedres i altres materials originals, caiguts a terra.

És més que adient recuperar monuments i obres d’art amb la màxima fidelitat possible a l’aspecte original. Recordem els resultats nefastos d’intents com el de l’Ecce homo del santuari de la Misericòrdia, a Saragossa, o les graderies del teatre romà de Sagunt, on algun o alguna (i)rresponsable dels llargs temps del PP valencià va decidir cobrir les pedres alineades amb alguna mena de ciment, colgant-les sota una capa llisa i uniforme.

D’altres recuperacions, sense arribar als extrems esmentats, es fan sense respectar textures, colors i materials originals, de manera que destaca de lluny la part nova, un autèntic pedaç sense cap fidelitat, mostra fefaent de l’antiestètic.

En l’extrem contrari, veritables tresors monumentals de les més diverses èpoques i llocs s’han desmantellat per aprofitar les parts en una altra construcció, moderna per al seu temps. Fins i tot algunes es van desfer amb cura, peça per peça, numerades, i es van traslladar per fatxendes nord-americans a les seves propietats.

D’altres es van tapar, perquè ja no s’adequaven al nou gust majoritari. Pensem en tanta imatge romànica amagada, tants frescos i tantes façanes de pedra a cara vista recobertes, com a mostra del benestar econòmic de propietaris amb ànima de nous rics. Ho explica molt bé Robert Lizarte en els seus recorreguts com a guia pel casc antic d’Encamp.

De passada, en alguna de les informacions publicades sobre aquesta església es llegeix, a més que fa dècades que es va dessacralitzar, que es tractava d’un temple fortificat. A veure si a la fi resulta ser aquell “castell” de la llegenda, i tanca el debat sobre si es va aixecar o no a la roureda de la Margineda. Perquè el cert és que en tot cas hauria de ser destruït posteriorment en virtut dels acords dels pariatges, que vetaven tota construcció militar en aquestes valls i manaven l’enderrocament de qualsevol que existís.

Alguns podran dir que aquesta reconstrucció d’un monument tan emblemàtic i antic, com poc visitat si no ignorat per ciutadans i turistes, ha trigat molt. Perquè la destrucció –segons tots els indicis per efectes de la natura– es va produir ja fa uns dos anys, el 2019.

D’altres defensaran el retard, perquè la Covid ho ha paralitzat gairebé tot i probablement han estat imprescindibles estudis previs per garantir una reconstrucció, a més de tan exacta com possible, duradora.

Si mai no és tard quan arriba, i comptat que el concurs no quedi desert, aviat tindrem recuperat aquest temple, ni més ni menys que dels inicis del segle VIII, o fins i tot una mica anterior, segons diversos especialistes

Ja posats, i un cop restaurada, l’església podria –deuria?– incorporar-se a l’oferta de visites i recorreguts per llocs d’interès monumental patrimonial que ja promouen Govern i comuns. Això sí, amb les mesures necessàries perquè les presències humanes no malmetin el temple, ni l’entorn, ni un paisatge tan esplèndid. Que la compatibilitat entre presències i conservació és del tot possible, quan es vol de debò.