'Revival'

No soc gaire amic dels revivals; aquells programes que moltes vegades emeten les televisions públiques repassant els anys setanta, vuitanta i noranta, destinats a gent amb edats que quasi coincideixen amb la dècada.

A mi, em provoquen certa angúnia. Em deixen mal cos.

Cosa ben diferent és, per exemple, un dia determinat veure vídeos i fotos familiars, o de reunions d’amics, sempre amb certa prudència, sense passar-se en la quantitat de temps, sense fer empassar als altres viatges, bodes i vídeos que duren més que Allò que el vent s’endugué. En aquest sentit he de dir, per les persones que tenen un iPhone –ignoro si els smartphones Android tenen un sistema semblant– com d’encomiables resulten els vídeos que automàticament i de temps en temps munta l’aplicació Photos i que et resumeixen uns quants anys en pocs segons, i a sobre t’hi posa música. Un cop l’has vist, tens la possibilitat de guardar-ho o no fer-li cas. L’estalvi de temps és considerable i l’atzar en l’elecció de les fotos, un encert.

Però tornant al tema que ens ocupa. Sempre he estat del parer que no ens serveix viure de records. La vida, des de la meva òptica, és com una fletxa llançada i sempre va endavant. Pots apuntalar-te amb el que has viscut, après i patit, però, és útil recrear-se en el passat? No gaire. L’aigua del riu baixa; la munta­nya tira amunt. I cal seguir fent el camí. Explorar, obrir noves portes.

Avui en dia la tecnologia permet conèixer llocs, històries i disciplines que abans ens semblaven inaccessibles i que sols estaven a l’abast de gent amb molts diners. Ara, afortunadament, tothom hi pot accedir.

Per què mirar enrere si al davant tenim molt per aprendre?

El meu pare, crec que ho he explicat d’altres vegades, quan tenia noranta anys repassava i es llegia els diccionaris de la RAE i el Pompeu Fabra per no deixar d’aprendre. Un parell o tres de pàgines al dia; també es va dedicar a la seva professió fins al final, i era feliç fent d’advocat, encara que durant els últims anys el ritme fos un altre.

Quan li vam regalar un ordinador portàtil als 90 anys va dir que no. Aquí no hi va voler entrar. Deia que els ordinadors ja el superaven. Però a la seva manera, mai va deixar d’estudiar la llengua i el dret. No es passava el dia vivint dels records del passat. Vivia del present i la clau era aprendre sempre. També és veritat que la televisió mai el va atreure; imagino que ell tampoc s’hauria emocionat amb els revivals actuals.