El sistema de jubilació: parlem-ne

El Consell General, mitjançant la creació d’una comissió parlamentària, ha decidit abordar la problemàtica de les pensions de jubilació.

Es tracta de l’inici d’una missió molt complexa, ja que el significat d’una simple constatació aritmètica ens portarà a tractar i a modificar progressivament els contexts econòmics, socials i jurídics del nostre país, sense oblidar el polític.

La constatació aritmètica és simple i dura: no es podrà fer front a les expectatives de pensions dibuixades per l’actual ordenament jurídic.

Es tracta d’una realitat matemàtica, i no d’una qüestió d’opinió ni d’ideologia.

Aquesta realitat obligarà tècnicament a redefinir un altre ordenament jurídic, òbviament, però sobretot ens condueix a treballar per establir un sistema de jubilació que sigui just i sostenible, adequat a les realitats.

Si bé definir un nou ordenament jurídic és tasca i obligació del Consell General, la concepció del sistema de pensions que Andorra necessita ha de néixer d’una reflexió general, en la qual tots tenim una part legítima.

Sense una conscienciació pública i general, d’aquesta situació només en sortiria un nyap, del qual al nostre país no falten exemples.

Nostre-Senyor va multiplicar els pans en les Noces de Canà… Però ningú més disposa del poder de crear riqueses des dels llimbs: ni la CASS, ni el Govern, ni els consellers generals (siguin del grup que siguin), ni les generacions futures.

Hem de saber, i hem de saber afrontar que tant avui com demà, tot el que es pagarà en concepte de pensions sortirà de nosaltres, i de nosaltres sols.

Qualsevol altra hipòtesi és, ara per ara, totalment irreal, quan no temerària o mentidera.

Davant de tal situació, entendrem que de poc serveix cridar per reivindicar un impossible, o clamar justícia per unes expectatives que ara sabem que eren errònies des del primer dia, ja que no van tenir compte d’unes realitats demogràfiques cabdals.

L’única tasca útil, si es pretén ser actor en la solució, és de participar en l’exercici de reflexió, encara que sigui només a títol personal, però coneixent les realitats econòmiques, socials i demogràfiques nostres.

L’actual sistema es basa en el fet que el cotitzant d’avui paga la pensió del jubilat d’avui: tot el que es cotitza està immediatament revertit.

Llevat d’una situació de superàvit, no es guarden diners per a pensions futures, perquè s’ha confiat que sempre hi hauria suficients cotitzants per pagar jubilats, tal com seria en una nòria demogràfica perfecta.

Va ser veritat durant anys, però a Andorra deixarà de ser-ho l’any 2025.

Un sistema sostenible de jubilació no ha de basar-se en el fet que els fills paguin la jubilació dels pares, perquè resulta que ben aviat, amb l’allargament de l’esperança de vida, els pares seran més nombrosos que els fills.

D’aquí prové el problema aritmètic del qual parlàvem, però també un bocí de la solució: cada generació haurà de sufragar directament per la seva pròpia jubilació, i no confiar més que ho podrà fer la següent.

Aquesta petita i parcial descripció del panorama ens fa veure que caldrà filar molt prim en la reflexió social que cal efectuar, i en la implementació de les properes mesures.

Segur que tots veurem fallides algunes de les nostres expectatives d’avui, com la de l’edat de jubilació en la qual pensàvem, o del cost de les futures cotitzacions.

Però finalment, no podrem fer menys que trobar una solució, encara que sigui a dures penes, que significa que tant demà com ahir les pensions es pagaran sempre i el problema aritmètic d’avui quedarà compensat.

Una darrera paraula abans d’acabar.

S’escolten, arreu, algunes propostes lapidàries de pseudosolucions (augmentar l’impost general, indexar les pensions al PIB…), que són fàcils d’enunciar sense entrar mai en detalls.

En veritat, ningú sap si aquestes guspires d’expert serien efectives a casa nostra, sense indústria pesant, tributaris d’un turisme estacional amb els seus sobresalts, ni si el teixit econòmic en paper (de fumar) del nostre país aguantaria tals violències.

Aleshores, perquè ja no podem cometre més errors, és urgent fugir de perilloses propostes que manquen de visibilitat efectiva, de projecció transversal, i de respecte per l’oportunitat de crear el que ja hem dit, un sistema just, sostenible i adequat a les realitats.

A les d’Andorra.

*Albert Font, President del consell d’administració de la CASS