Gorki i Salvat-Papasseit

“Com una closca de nou enduta pel corrent...” L’home és esclau de l’atzar i de les circumstàncies que li ha tocat de viure. Poques convulsions ha conegut la història com la Revolució d’Octubre en la Rússia tsarista. L’any 1917 ventades violentes van trencar els fràgils equilibris que estintolaven una societat profundament injusta. Enmig d’aquell terrible escenari, els homes van haver de prendre partit, amb voluntat o sense, i mantes vegades aquesta decisió va comportar-los represàlies, sofriments i sovint la mateixa vida. Milions d’altres no van tenir ni l’opció de decidir...

Aleksei Maksimovitx Peixkov, Gorki, nascut a Nijni Novgorod el 1868 i mort a Moscou el 1936, va viure de prop, i a vegades com a protagonista, el formidable terratrèmol de la I Guerra Mundial i la Revolució, que va sacsejar de forma immisericorde la societat russa. Fill d’un tapisser, orfe de ben jove i autodidacta, va fer tots els oficis fins a descobrir la seva vocació literària, fruit en bona part de l’admiració per dos creadors de la talla gegantina de Tolstoi i Txejov, amb els quals va tenir una relació personal. Profundament solidari amb els més desvalguts i contrari al tsarisme, va formar part del Partit socialdemòcrata i va participar en la Revolució de 1905, cosa que li va costar la presó a la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg i l’exili.

Més endavant col·laborà activament en la Revolució d’Octubre –coneixia Lenin des del 1902–, però a diferència d’ell, creia que la cultura, entesa com la consciència del potencial de l’ésser humà, seria més decisiva per l’èxit final que els aspectes polítics i econòmics. Considerava la literatura, més que com una pràctica estètica, com un acte moral i polític. Va adoptar el pseudònim Gorki, que vol dir “amarg”, el 1892, quan treballava al diari El Càucas de Tiflis, precisament per reflectir la seva ira per les injustícies que sofria al poble rus i la seva determinació de dir la veritat, per amarga que fos. Durant la I Guerra Mundial va estar prop dels bolxevics, però, fidel als seus principis i extremadament crític amb les detencions, les purgues i la desaparició de la llibertat d’expressió, va escriure els Pensaments intempestius, en què acusava sense embuts el líder: “Lenin, un maleït de sang freda que no estalvia ni l’honor ni la vida del proletariat.” Malgrat tot, home també contradictori, després de diversos exilis a Alemanya i Itàlia (Capri i Sorrento), el 1932 acceptà la invitació de Stalin de tornar a Rússia (cosa que va ser utilitzada per la propaganda antifeixista) i el 1934 presidí el Primer Congrés d’Escriptors Soviètics. A la seva obra destaquen Baixos Fons, Petits burgesos, La mare, Els fills del sol, El cant del petrell i el cicle autobiogràfic La meva infantesa, Caminant pel món i Les meves universitats.

Precisament, de Les meves universitats són els següents fragments:

- “Vaig comprendre ben aviat que la resistència a l’ambient circumdant és el que forma els homes.”

- “Havia passat molt de temps abans no m’adonés que, sovint, sota els mots més radicals s’amaguen pensaments mesquins i hipòcrites.”

- “Començava a comprendre que les reflexions sobre la vida poden ser tan doloroses com la vida mateixa.”

- “La veritat és amor, exclamà el tolstoià amb els ulls brillants d’odi i de menyspreu.”

- “L’amor i la fam mouen el món. La gent busca l’oblit, el consol, no pas el coneixement.”

- “Guri Pletnev em tenia encisat. Era bru, de cabells gairebé blaus, com els dels japonesos. Com quasi tots els russos de talent, vivia dels dons rebuts de la natura, sense procurar reforçar-los ni desenvolupar-los.”

- “En aquest poble no bromegen. La gent, amic, recorda les rancúnies. I és que fora de les rancúnies no té res més per recordar.”

- “Sense esclavatge no hi ha progrés. Fàbriques i màquines per poder fer més i més màquines, és estúpid!”.

Màksim Gorki, en la divisió d’honor dels més eximis escriptors russos de tots els temps, enlluerna amb les seves descripcions:

- “Sobre el meu cap suraven mandrosament els negres parracs d’uns núvols, i entre ells rodolava la lluna com una pilota d’or. Les ombres cobrien la terra, els tolls brillaven com l’argent i l’acer. La ciutat brunzia agitada al meu darrere.”

- “Les paletes dels vaixells batien sordament l’aigua; tensament, udolaven com llops els mariners d’una filera de barcasses; en algun lloc, un martell picava el ferro; passava el vol lànguid d’una cançó

–el caliu d’una ànima que s’apaga lentament– i de la cançó n’eixia una tristesa que es dipositava com cendra sobre el cor.”

No en va, Joan Salvat-Papasseit, en la seva primera època, signava amb el pseudònim Gorkiano...

* Joan Ganyet i Solé, arquitecte