El tan popular llenguatge inclusiu, inclou o exclou?

“Estic tan allunyada del feixisme com del comunisme, soc liberal.” Aquesta frase és de Clara Campoamor. Té la seva gràcia, ja que a dia d’avui tant uns com altres la volen portar al seu terreny.

El liberalisme és una filosofia política, moral i econòmica que defensa la llibertat individual, la limitació del poder de l’Estat, així com la igualtat davant la llei. No confondre amb neoliberal.

No em molestaré a explicar qui va ser Clara Campoamor ni com s’ha tergiversat el significat de la paraula feminisme. Per a qualsevol que tingui un mínim d’interès, hi ha una àmplia informació que el senyor Google posa a la seva disposició.

Quan vaig començar a anar a l’escola, a partir de l’any 66 del segle passat, l’educació que rebíem tant nens com nenes era ensenyar-nos a llegir, sumar, restar, multiplicar i dividir. Fins aquí, tot igual per a tots. La diferència estava en les anomenades assignatures secundàries, els nens anaven a fer esport i nosaltres a cosir. Em van ensenyar a fer pedaços i diferents brodats. Els nens, a part de l’esport, poc més. Tant uns com altres, llevat dels que pertanyien a famílies més o menys adinerades o que poguessin prescindir dels seus fills en les tasques de l’aliment de la família, quan teníem un mínim de saviesa deixàvem d’estudiar per treballar i només quedava estudiant la resta.

Va ser llavors quan sense tenir ni punyetera idea del que significava el feminisme ni haver sentit mai a parlar de drets humans, de no tenir ni idea què significava una dictadura, vaig començar a notar que alguna cosa no estava bé. Mentre als nens només se’ls exigia treballar, en les seves estones lliures podien sortir amb els amics. No obstant això, les nenes ja es convertien directament en dones, sortien de l’escola per cuidar els menors, ajudar en les tasques la mare i passar a servir, juntament amb la seva mare, el personal masculí de la família. Era igual que ella estigués fregant plats, el germà, des del sofà, li demanava un got d’aigua i la seva obligació era portar-lo.

En plena transició de la política espanyola, en morir el dictador, vaig començar a ser conscient del paper que representava la dona en la societat. Vaig tenir consciència que allò s’havia de canviar i em vaig barrejar amb gent que demanava el mateix. I aquí recalco gent, homes i dones o dones i homes, com us doni la gana de posar davant –al meu poble deien que el ruc sempre anava davant, així que no sé quant de patriarcat hi ha a la frase–. Com anava dient, em vaig barrejar amb gent que pensava que les coses havien de canviar i l’única manera de fer-ho era tots junts, i en aquest “tots junts” no vèiem cap vexació cap a nosaltres, perquè anàvem en el mateix nivell reivindicatiu que ells. Tots junts, érem gent.

Tant com vam aconseguir, tots junts, sense distinció de classe ni gènere! (També hi havia gent de famílies sense problemes que ens donaven suport, perquè la humanitat no té adjectiu.) I, en pocs anys, ens venen a dir que ser feminista és una tasca de dones. Que aconseguir que els homes s’aixequessin del sofà a cercar la seva aigua no és feminisme, doncs tal com s’està donant a entendre el feminisme actual, el propòsit és que ells ens portin l’aigua a nosaltres.

Feminisme és que cadascú vagi a buscar la seva aigua. Feminisme és aconseguir que hi hagi igualtat en tots els sentits laborals, cosa que només s’aconseguirà el dia que no calgui posar ni edat, ni condició civil, a l’hora de lliurar un currículum.

Feminisme és que tots a l’una no haguem de donar explicacions de la nostra vida personal ni a quina classe social pertanyem, que a l’hora d’avaluar si una persona és apta o no per a un treball els avaluadors no tinguin ni idea de qui és la persona que opta al lloc i només tinguin com a referència la seva preparació.

Per la resta, m’importa un rave si em diuen un piropo, sempre que sigui amb el respecte amb què ho feia la bona gent, i no vull que ningú m’aduli només per ser qui soc. Jo també dono floretes si ve el cas. Confondre piropo amb assetjament és ratllar un límit mental. L’assetjament és quan qui diu la floreta persegueix alguna cosa en contra de la voluntat de la persona a qui va dirigida.

Així doncs, tant me fa que m’incloguin en la paraula tots, perquè tots som gent. O canviarem la paraula gent per gento?

Amb tant com ens queda per avançar, tant de fàcil que és tots a l’una, amb aquest llenguatge ric en matisos que tenim. De debò ho aconseguirem soles, només canviant una lletra a les paraules?

Intel·ligent és una paraula molt inclusiva, no la ignorem o apartem ningú que pertanyi a la gent.