Jean-François Champollion i el seu temps (1790-1832) (I)

No és fàcil resumir la vida i l’obra de Jean-François Champollion, francès il·lustríssim, treballador incansable i membre d’una època històrica complicada i convulsa com va ser la Revolució Francesa i part de la vida del general Bonaparte. Intentaré destacar els fets més notoris per conèixer i admirar el nostre personatge, poc conegut fora de França.

Destacarem primer el seu estat de salut per les referències intermitents als símptomes que presentava.

La medicina del segle que ell va viure era molt senzilla i poc científica. Per certes dades cal destacar que patia una llarga malaltia amb temporades de gran astènia o cansament, crisis de febre alta amb símptomes respiratoris (tos i expectoració abundant sanguinolenta) i dolors al pit en respirar, i altres dolors catalogats de reumàtics. La seva vida passa temporades de pobresa i misèries alimentàries. Tot això fa sospitar de l’existència d’una tuberculosi pulmonar a poc a poc generalitzada, empitjorant fins acabar molt jove amb la seva vida.

Era una afecció molt estesa a l’època, verdadera pandèmia, de la qual a tot el món conegut hi havia malalts, des dels més socialment humils fins als més rics. En no conèixer-se el mecanisme de contagi, era fàcilment transmissible i així s’encomanava la infecció a tots els que envoltaven els malalts. A inici del segle XX, els metges recomanaven únicament bona alimentació, repòs i bons aires.

Al segle XX, l’aparició dels antibiòtics específics (estreptomicina 1943, isoniacida 1952), les millores socials i els coneixements mèdics van acabar per millorar el pronòstic de la malaltia, avui dia curable. El coneixement de fer anticossos va possibilitar provar una vacuna l’any 1921 anomenada de Bacil Calmette-Guérin (BCG, nom dels seus descobridors), que va contribuir a frenar la pandèmia.

A l’època del nostre protagonista no hi havia res de tot això.

Jean-François Campollion era el petit d’una família amb tres germanes grans, Therése, Petronillé i Marie Jeanne, i dos nois, ell i Jacques Joseph. La mare morí jove i el pare era un venedor ambulant de llibres antics i nous al poblet de Figeac, prop de Grenoble, que no s’ocupava gaire dels fills. A pocs metres de la casa familiar, en una petita placeta avui anomenada plaça Champollion, els revolucionaris van preparar un lloc on es feien els judicis locals seguits de pena de mort a la guillotina.

La Revolució Francesa triomfant contra la monarquia, la noblesa i l’església, a part dels judicis sumaríssims als contraris, va prohibir els col·legis religiosos, de manera que van tancar quasi tots. Jean-François no va estar escolaritzat i va ser el seu germà qui va encarregar-se de donar-li les primeres classes. Va ser ell qui va descobrir la facilitat pels idiomes i les qualitats d’una intel·ligència superior del germà petit. Als 12 anys, llegia amb facilitat francès, llatí i grec, i més tard s’interessaria per aprendre hebreu, àrab, caldeu i siri. A part de l’estima familiar va decidir ajudar-lo en tot el que pogués, i així va ser durant la major part de les seves vides.

Finalment es van obrir els Lycées (1804), on Jaques Joseph va inscriure el seu germà. Aquest es queixava que estava molt descontent amb l’ensenyament i essencialment amb el règim quasi militar del Lycée. També que entre els alumnes no hi havia bona sintonia.

Entretant, l’any 1798 Napoleó dona l’ordre de salpar de Toulon, amb destinació Egipte, amb una esquadra composta de 38.000 homes, a bord de 400 transports amb 40 canons de campanya i 40 més de setge i una cavalleria de 1.200 cavalls per a 3.000 soldats (el general pensava utilitzar camells). Però el més important era un verdader exèrcit de savis de totes les branques de la ciència i del saber. Uns 167 savis, repartits en 17 vaixells, perquè si hi havia un atac anglès no exterminés el millor del pensament francès.

És probable que la intenció de Napoleó fos en primer lloc allunyar-se de la política momentània de París i del Directori (comitè de cinc directors que exercien el poder executiu) per tornar a la capital més endavant i formar part com a capdavanter d’un cop d’Estat que altres estaven preparant. O bé que fos una maniobra del mateix Directori per treure-se’l de sobre ja que el jove i famós militar era un perill per als polítics del Directori.

En aquell moment Anglaterra era contrària a la Revolució Francesa, a la qual considerava enemiga, i mantenia una esquadra de vigilància del Mediterrani. Per consegüent, Napoleó havia d’evitar trobar-se-la abans dels seus objectius principals, que eren la campanya d’Egipte i Síria, ja que pretenia apoderar-se d’aquests territoris i neutralitzar el comerç anglès provinent de l’Índia.

Inicialment, Napoleó va trobar-se davant de Malta i va demanar permís per avituallar-se d’aigua i queviures, que li fou denegat. A causa de la negativa va ocupar la capital, la Valletta, amb les armes.

La realitat de l’expedició a Egipte era molt més dura que l’esperada per les tropes de Napoleó. En primer lloc, hi havia el poder naval anglès. En segon lloc, l’estiu egipci, amb una calor sufocant que deshidratava els soldats, que necessitaven avituallament sobrat d’aigua (que no portaven). Finalment, les tropes mameluques, que defensaven Egipte, que no van rebre amb els braços oberts els invasors francesos. Aquests aguerrits combatents eren soldats-esclaus comprats i entrenats per a una guerra cruel, temuda pels soldats francesos. El seu lema era lluitar o morir i si guanyaven serien lliures.

En el primer enfrontament de les tropes franceses contra els mamelucs, en desorientar-los la tàctica militar de Napoleó li va facilitar conquerir aviat Alexandria i el Caire. Els dirigents egipcis demanaren la rendició i Napoleó va entrar triomfant al Caire. El mameluc Murat Bey en perdre la batalla va desaparèixer. Gràcies a aquesta victòria la moral de les tropes franceses va augmentar i els soldats es banyaren al Nil per recuperar forces.

Mentrestant, l’altre enemic, més perillós, Nelson, va trobar finalment l’esquadra francesa a Aboukir i Nelson en persona es preparà per a la batalla naval.

La tàctica de l’almirall anglès va ser millor i va guanyar contra la francesa.

Després de tres anys de campanya a Egipte, Napoleó va decidir tornar a la metròpoli i transformar la verdadera derrota en una pseudovictòria, al·legant haver fet fora els mamelucs i haver portat cap a França tota una documentació impressionant de dibuixos (encara no hi havia fotografia), obeliscs, pergamins, etcètera, que van meravellar la població científica francesa i quasi tot el món, ja que Egipte i els seus tresors seguien sent un misteri guardat durant més de tres mil anys.

Tot aquest espoli durant la invasió francesa va obrir un veritable interès o egiptomania del poble francès i llurs científics, estesa por tot Europa, i va despertar en Champollion una curiositat irresistible de saber més d’aquella cultura capaç d’haver fet tantes meravelles arquitectòniques i tombes als seus avantpassats que perduraven segles en estat immillorable de conservació. Tot estava rodejat d’una escriptura misteriosa de signes i dibuixets, anomenats jeroglífics, amb una ignorància completa de llur significat.

* Joan-Albert Mijares i Grau, doctor