No és parròquia per a gossos

Sembla que l’any passat una associació sense ànim de lucre va proclamar Encamp millor vila europea de l’esport de menys de 25.000 habitants. Cal reconèixer l’esforç de projecció exterior i de promoció que devia fer el Comú prop d’aquesta entitat, perquè els parroquians no hem notat gaires avantatges en aquest sentit. Els que som sòcies o socis del complex esportiu, per exemple, i hi estem abonats per fer servir la piscina, l’any passat no hi vam poder nedar durant almenys cinc mesos, sumant al confinament les obres que s’hi van fer just després, i que en comptes de millorar les instal·lacions han resultat en un nou tancament del juliol a l’octubre del 2021. Ara mateix, ni tan sols hi ha la possibilitat de pujar al Centre Esportiu del Pas de la Casa, perquè la piscina també està en aturada tècnica, com la d’Escaldes-Engordany, parròquia amb la qual tenim conveni d’ús de les instal·lacions. Però, com a bons encampadans, ens resignarem i acceptarem amb un somriure les pancartes de la Vila europea de l’esport que s’exhibeixen en qualsevol esdeveniment per al gaudi dels nostres visitants.

Si, a més a més, ens agraden els gossos, vivim en territori hostil. A l’absència de piscines obertes se’ns suma la prohibició de pas per als passejos de Mojácar i l’Alguer, les principals zones per a vianants que teníem a la nostra disposició. Fa prop d’un any i mig que el Comú va tancar l’accés amb amics de quatre potes per aquests espais, i no tenim notícia que hi hagi intenció de tornar-los a obrir. Els que residim al carrer del Solà -i potser també els de les Bons- som els més castigats, perquè s’ha de fer una volta considerable per no trepitjar aquests passejos, que malgrat les bones intencions del Comú també es deuen embrutar per culpa de comportaments incívics diversos. Quan algunes administracions locals van plantejar la taxa per tinença de gossos, Encamp es va alinear amb Escaldes-Engordany en la decisió de no aplicar-la, però a aquest pas acabarem demanant de pagar-la amb candeletes per tenir dret a uns espais dignes per on puguem passejar.

Els encampadans convençuts, però, perseverarem en el nostre esforç de resignació, com he dit abans, i ens comportarem com a persones exemplars en el paper de mestresses i amos obedients. A casa nostra ja hem demanat l’anàlisi d’ADN corresponent, portem la gosseta amb el seu codi QR, deixem els carrers ben nets -com hem fet sempre- i esperarem que algun dia se’ns consideri com a bons veïns en comptes de criminalitzar-nos sense compassió.

O esperarem amb alegria que, a les properes eleccions comunals, tinguem l’oportunitat de canviar les coses a les urnes, els que ens deixin, perquè a sometent sembla que volen cridar a tothom, però a votar només s’hi accepten els que tenien aquest privilegi des de temps immemorials i els que l’hem adquirit a base d’anys i panys.