El xou de Messi

A la pel·lícula El show de Truman, al final, el seu protagonista s’adona del món en el qual viu, surt del plató i s’acaba la història. El que més m’agrada, però, és l’última escena, on es veu un parell de persones que en el moment en què s’interromp l’emissió per falta de protagonista –una emissió que ha durat des del naixement de Truman fins que s’adona del xou i surt del plató– fan un comentari del tipus: “I ara què posen.” Tot el que ha passat, ha passat, tant se val els anys que han estat connectats seguint la vida d’un personatge, ja ha deixat d’existir, l’espectacle s’ha acabat. El que compta és el futur, el futur de l’entreteniment.

Com a aficionat al futbol i seguidor del Barça, una cosa semblant m’ha passat amb l’adeu de Leo Messi. A Can Barça ens preguntem: i ara què posen, ara què farem, què veurem? Esperem un nou programa, una nova emissió que sigui digna de veure que ens entretingui de veritat.

A diferència de Truman, l’avantatge o l’inconvenient, segons es miri, és que encara podrem veure Messi en una altra cadena, que amb Truman no passava.

Però és evident que mentre ens recuperem del trauma, ens espera un període d’adaptació en el qual haurem de preparar-nos per a programes segurament ni tan llargs ni tan bons.

Com que la història és capritxosa, si el Barça aconsegueix classificar-se per a la pròxima ronda, que ja ho veurem, no dubtin que es trobarà de front amb en PSG, i el destí serà tan cruel que patirem i gaudirem Messi contra l’equip en què sempre havia estat i del qual forma part de la història, dels millors anys del club.

El mirarem i encara que ens marqui quatre gols l’aplaudirem. És de suposar que guardarà un escrupolós silenci en les celebracions, i amb això ens acontentarem

A l’interminable món del circ del futbol que probablement algú traurà a la palestra, aquest cop el gladiador ha canviat de banda i ara juga a favor de l’emperador. Perquè sempre és l’emperador qui mana de debò. I l’emperador té un nom que tothom coneix.

Però el futbol és un espectacle que atreu molta gent, i per tant genera el que genera. Res a dir.

Millor que ens entretinguin amb un espectacle i no ens facin combregar amb l’estupidesa de la guerra i les despeses militars, entre d’altres barbaritats. Mal que pesi, el futbol és un mal menor, encara que això potser ja ho pensaven dos amics romans quan anaven camí del Coliseu.