'La Constitució del Principat d'Andorra:

El llibre amb el mateix títol que encapçala aquest escrit fou presentat el proppassat dia 21 amb una recensió aprofundida de qui fou el primer president del Tribunal Constitucional, Sr. Joan-Josep López Burniol, la qual es preveu ser publicada en algun mitjà especialitzat.

Donada la limitació d’aforament que la pandèmia imposà, em proposo fer algunes consideracions sobre el seu objecte, metodologia i avaluació de continguts del llibre, adreçades als seus lectors.

Abordar l’estudi del règim preconstitucional andorrà en la seva globalitat amb afany d’objectivitat en la determinació de les interaccions socials de tot ordre o en la interrelació de la diversitat de les qüestions, que n’emergeixen, penso que justifica el recurs al lloc comú de no pretendre ser posseïdor de la veritat total i absoluta. I amb més raó, quan la recerca versa sobre el darrer estadi de l’Andorra preconstitucional.

El règim preconstitucional andorrà del segle XX és el resultat d’una evolució multisecular, els orígens històrics del qual un nombre creixent de recerques els situa abans de la reconquesta carolíngia, els desvincula de la qüestionada carta de poblament, i assenyala com a matriu afaiçonadora de les institucions andorranes el règim local dels comtats visigòtics, d’arrels germàniques, (la Seu d’Urgell fou durant segles un d’aquells comtats); règim que conferí poders normatius, governatius i judicials a la població respectiva com a sistema de gestió perifèrica dels recursos, sobretot comunals. L’evolució posterior aportà un gran nombre d’elements que s’hi integraren en el lapse de més d’una dotzena de segles, si la seva gènesi es vincula a la tradició goda recollida en el Liber iudiciorum entre altres denominacions que han rebut del segle VII.

Aquests antecedents conferien al sistema preconstitucional andorrà del darrer estadi de la seva evolució una suma de caràcters peculiars i privatius, que propiciava la seva conceptualització institucional pública o internacional de forma contradictòria i impedia una comprensió clara i distinta de totes les peces del seu sistema. Tres d’ells em semblen pertinents de ser evocats al respecte:

–la seva complexitat deguda principalment a la multiplicitat de pols de poder públic. Seria una simplificació excessiva imputar-la solament als Coprínceps, ja sigui per ser dos, ja sigui per assenyalar-los com un “desacord quasi institucional”, que es postula com a definitori de l’estatut d’Andorra segons la ment de Paul Ourliac. Les noves recerques, a les quals m’he referit suara, reforcen la idea que la institució dels Coprínceps coexistí sempre amb altres pols de poder públic andorrà, que són d’origen i de legitimació anterior al primer senyoriu i al Principat subsegüent.

–el seu desconjuntament per manca d’encaix de les peces que componien el seu tot tant per les diferents concepcions doctrinals com per una estructuració elemental generadora sistèmica de conflictes competencials.

–el tercer aspecte és conseqüència dels dos ja esmentat: consistent en una multiplicitat d’interaccions entre els pols de tot el sistema, desproporcionada a la seva capacitat de polaritat institucionalment eficient enfront de les contingències internes i sobretot enfront de les ingerències provinents d’un veïnatge sobrevingut i asimètric.

El conjunt d’aquests caràcters dificulta una recerca sobre la globalitat del sistema preconstitucional, sobretot de cadascun dels seus pols particulars d’interacció.

Aquesta dificultat s’ha tingut molt en compte en la composició dels continguts d’aquest llibre avaluant l’aproximació a la realitat dels fets en la mesura que instruments pluridisciplinaris, científicament vàlids, sustenten el relat, sobretot els instruments documentals recollits o reflectits en el cos del text o referenciats en les notes al peu del mateix text.

Des del 2006, en què vaig acabar la redacció del text (llevat de l’epíleg), quan he parlat de la seva existència, se m’ha fet molt sovint la mateixa pregunta: escrius les teves memòries? Sempre he donat la mateixa resposta: un no rotund. En la introducció defineixo la naturalesa i l’àmbit de la recerca: individuar un ventall ampli de qüestions polítiques institucionals i jurídiques sorgides en l’àmbit públic andorrà, que propicien una presa de consciència col·lectiva crítica i genera una dinàmica vers la reforma. No es tracta de fer una història en el sentit propi de la ciència històrica amb inclusió exhaustiva de fets i llur cronologia. Sense menystenir o transmutar l’entitat objectiva dels fets, es tracta d’analitzar aquell ventall de qüestions des d’una perspectiva pluridisciplinària: històrica, política, jurídica i social.

Per raó d’aquest enfocament en el relat del llibre ocupa el primer pla la interacció exercida (interacció activa) o la interacció rebuda (interacció passiva) dels tres bisbes d’Urgell en tant que Coprínceps durant l’acotament temporal de la recerca (1930-1993). Resulta obvi que respecte a interaccions entre altres pols del sistema que no entressin directament o indirecta en l’àmbit de les interaccions, dominades actives o passives, que acabo d’assenyalar, dec imposar-me una reserva.

Això no obstant, tinc el ple convenciment que el relat s’adequa a la realitat atès que concerneix al pensament, als objectius i a les accions (errors inclosos), que constitueixen la interacció activa de la traïda de pontificats al·ludida, així com per tal com concerneix a les interaccions que els arriben des d’altres pols de poder –interns o exteriors–, o a les interpel·lacions provinents del desenvolupament del Principat amb els reptes de cada situació i, sobretot, des de l’expressió de les legítimes aspiracions de la societat andorrana.

La presentació de sa excel·lència el Copríncep episcopal que figura en les primeres pàgines del llibre no solament constitueix una síntesi de l’acció clarivident i magnànima dels tres darrers bisbes i Coprínceps que l’han precedit a la Mitra d’Urgell, sinó també reflecteix lluminosament la trajectòria històrica dels bisbes d’Urgell en la defensa de l’existència i de la identitat pròpia d’Andorra, sota l’alta protecció de la Santa Seu; existència i identitat que el Papa Sant Pau VI celebrà com un miracle de la història.

També en les primeres pàgines es reprodueix una carta manuscrita per qui fou arquebisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra, Mons. Joan Martí i Alanis, que m’adreçà en data del 26 de juny de 2006 després de la lectura del text mecanografiat d’aquest llibre. Provenint de qui fou reconegut com a “president defensor, davant de tots i de tothom, de l’existència i de la independència d’Andorra com a Estat... i... pioner i impulsor constant de la Constitució” constitueix un testimoniatge d’excepció. El deixo a la consideració dels lectors, perquè tinc la certesa que sabran avaluar la seva significació sense necessitat de cap glossa de la meva part.

* Nemesi Marques, Exrepresentant del Copríncep episcopal