'No copiaré a classe'

En el món literari, del fet de copiar textos, és a dir, agafar una part petita o un bon bocí extens d’un escrit elaborat per una altra persona i inserir-lo en el propi, se’n diu plagiar. Un costum constatat tantes vegades en les convocatòries de premis literaris per part dels jurats, alguns membres dels quals tenen un nas molt fi a l’hora de detectar textos ja publicats per altres en els originals que opten al premi. Una feina, la del jurat, la de llegir un munt de totxos de paper, mai prou valorada, perquè l’experiència requereix dedicar moltes hores per triar l’obra i a vegades encetar amb la resta de jurat una mena d’estira-i-arronsa per consensuar si el premi es dota, si se’n concedeix algun accèssit o bé queda desert. Per un general, el premi recau en l’obra que fa més patxoca a la majoria dels membres del jurat, però també pot ser que en els premis de prestigi, els més ben dotats econòmicament, sobretot els vinculats a les editorials més fortes –els que apleguen en un sopar de banquet al millor hotel de la Ciutat Comtal la flor i la nata de la societat mediàtica, envoltada de vaporosa fleuma pretesament literària–, el jurat opti per premiar l’obra insinuada per l’amo i senyor de l’editorial, encara que a vegades algun membre del jurat li surti díscol i faci ballar la pastanaga sense dissimular, tot dient mitges pestes de l’obra guanyadora. Recordem per exemple la posició contrària a premiar l’obra presentada per Maria de la Pau Janer al Premi Planeta de l’any 2005 que va mantenir a capa i espasa Juan Marsé, sense mossegar-se la llengua com a membre de jurat. Val a dir que tampoc li feia el pes l’obra finalista, presentada per Jaime Bayly, i deia: “Desde el punto de vista comercial el Premio Planeta funciona como una seda, pero desde la óptica literaria es más que dudoso. Hoy soy miembro del jurado, no sé si seguiré. Si les gusta bien, y si no también.” A favor de l’Editorial Planeta direm que com a mínim dota un premi finalista, que en veritat seria el veritable mereixedor del premi major si aquest no fos prèviament amanit.

Si algú té dubtes sobre aquest procedir de les magnes editorials d’encarrilar els jurats cap a una obra en concret, previ contacte amb l’autor de prestigi perquè s’hi presenti, podem parlar d’un altre escriptor gens assemblat a Juan Marsé en les maneres d’expressar-se però que va ser noble i honest davant la proposta de presentar-se al Premi Planeta de 1994, convidat per l’editor Lara. Ho deia Miguel Delibes amb tota claredat: “Lara ha venido a Valladolid a ofrecerme el premio tratando de convencerme con el argumento de que todos saldríamos beneficiados: él, yo, el premio y la literatura.” Refusada per Delibes la invitació, aquell any va ser Camilo José Cela el guanyador, enduent-se els 50 milions de pessetes, cinquanta, sí, que no és pas calderilla. Cela va presentar La cruz de San Andrés i per a sorpresa de l’escriptora Carmen Formosa, aquesta va haver d’acusar-lo de plagiar la novel·la que ella també havia presentat al Premi Planeta just el mateix 1994. Podem imaginar una mena de traspaperar-se unes pàgines per art de màgia cap a la taula de Don Camilo dormido en los laureles. Ai!, ja ho deia bé Juan Marsé, ja: “A mi me interesa la literatura, no los ambientes literarios.”

Més lluny dels cenacles literaris barcelonins, aquí a Andorra mateix, l’enyorat Lluís Racionero va protagonitzar també una acusació de plagi, si es pot considerar plagi en aquest cas referit només al títol de la novel·la guanyadora del Premi Carlemany de l’any 2000, L’últim càtar, escrita per ell a corre-cuita en tres mesos i dedicada a l’Esteve Albert. Encara recordo aquella llebre grossa –reencarnació de l’Albert– que, amb les orelles dretes i mirada tendra, va quedar parada davant el meu cotxe baixant de Cadí, a l’altura del Ges, just quan per la ràdio escoltava l’anunci del guanyador del Premi Carlemany feta des de Casa Rull. No m’ho vaig pensar ni un moment i de dret cap a Sispony a felicitar el Racionero i posterior sopar amè i farcit de literatura on vam parlar de tot, invitacions a premis literaris incloses.

Tornant als plagis, a copiar textos i trames argumentals i abocar-los en altres fòrums, ho hem vist en directe la setmana passada a la sessió del Consell General en la intervenció del conseller Pere López, a qui una acció del que en diem copiar i enganxar, tan senzilla de fer a les pantalles de l’ordinador navegant per internet, li va fer una mala jugada i passar un mal tràngol. El conspicu conseller Ferran Costa va ser en aquest cas qui va alçar la llebre, millor dit, el llorigó amagat. En aquest cas, no és pas culpa del conseller Pere López llegir un text clavat al d’una formació política espanyola, sinó de la cuina del seu partit. Poc elegant ho és però peccata minuta en qualsevol cas al costat dels descarats plagis literaris. Per vergonya, si el Consell General fos un col·legi del meu temps, perquè ara desconec si encara es fa, el senyor mestre o la senyora mestra li manarien escriure 100 vegades i amb bona cal·ligrafia escrita en llibreta de rengles: no copiaré a classe, no copiaré a classe, no copiaré... o si fos per ser xerraire, no parlaré a classe també 100 vegades seguides. Una acció que resultava catàrtica, il·luminadora, alliçonadora i en acabar-la ens semblava ser ja una mica més bons minyons i tot.