Kabul

Tenia vint anys i anava en un vell autobús que em conduïa a través dels camins de l’Afganistan. Quasi no hi cabia ningú, viatjàvem com sardines en una llauna, mentre avançava i deixava enrere una cortina de pols. Jo i la meva parella érem els únics visitants, els únics viatgers, amb la motxilla a l’esquena i ganes d’arribar a l’Índia. El destí encara estava lluny i el trajecte es feia llarg. Ens miraven amb certa curiositat, però que jo recordi quasi cap dona anava coberta amb hijab, tot i que la majoria de passatgers eren homes. Recordo que en una de les parades va entrar un home barbut, amb turbant, que duia un ganivet a la mà, quasi un matxet per les seves dimensions. Va seure al meu costat i me’l va ensenyar, no vaig entendre gaire bé per quin motiu. Ell no tenia gaires ganes de fer-se entendre i ja amb la meva gesticulació intentava explicar-li que anàvem de viatge. Ell feia cara de pocs amics i jo no les tenia totes.

D’aquella travessa en atrotinats autobusos guardo aquest record i el d’un forn de pa excavat a terra. L’autobús ens va deixar en un poble de dues cases on havíem d’esperar que arribés un altre transport. Acabava de fer-se de dia, feia un fred de mil dimonis i algú ens va oferir el pa acabat de fer... pocs esmorzars he fet més bons al llarg de la vida.

L’endemà vam arribar a Kabul, i aquella sí que era una ciutat de contrastos. Allà vaig veure els primer burques que convivien amb noies afganeses en minifalda i alguns europeus i americans que feien la ruta a l’Índia. Kabul era contradictòria, també polsosa i pintoresca. No era el lloc més bonic del món, però sí tranquil, on sovint, diuen, es feien volar cometes i la gent vivia en pau. Era l’època de la República de l’Afganistan dominada per Mohammad Daud, entre el 1973 i el 1978, l’època més pacífica en els darrers anys.

En continuar el viatge, el Pakistan em va semblar molt més fosc. Ens vam trobar un país absolutament condicionat per la religió, un país trist com tants d’altres que després han seguit el camí de l’extremisme. L’arribada a l’Índia per terra era una explosió de colors. De sobte, el món s’obria. Semblava que les coses tornaven al seu lloc.

Però si penso en Kabul, sovint em pregunto què hauria passat. Què hauria passat si els russos no hi haguessin intervingut, si els americans no haguessin ajudat els combatents mujahidins… que hauria passat sense ingerències militars. Probablement ens hauríem estalviat molts morts, i moltes guerres. Mohammad Daud, que tampoc era un sant –va fer un cop d’Estat quan el rei, el seu cosí, era de viatge–, posteriorment va ser executat pels seus successors. Home autoritari, va fer, això sí, vàries reformes per modernitzar l’Afganistan; intentava mantenir bones relacions amb tots els països; seva és la frase: “Em sento molt feliç perquè puc encendre els meus cigarrets americans amb llumins russos.” Poc es podia imaginar el seu destí i els terribles anys poc després que viuria el seu país.