La subcontinentalitat climàtica dominant de la conca andorrana del Valira

La meva pretensió principal en oferir aquest text és poder atansar als especialistes, als escolars i a l’ampli públic un aspecte de la realitat climàtica andorrana com és el de la subcontinentalitat dominant del clima de la conca andorrana del Valira. Pel que fa al públic en general, i sobretot de cara a la gent del país, donar a conèixer un tema com aquest a fi de potenciar l’apropament a una realitat percebuda, sentida i viscuda, sobre el medi físic i, més concretament, sobre el medi climàtic.

La subcontinentalitat climàtica que caracteritza en gran manera Andorra deriva, en primer lloc, de la localització majoritària del Pirineu andorrà al tram central-oriental del vessant sud de la serralada. Això fa que les influències de l’aire humit marítim no es rebin nítidament, ni de l’Atlàntic ni de la Mediterrània. Pel costat est, si bé és cert que la distància a la Mediterrània no és gaire gran (uns 120 quilòmetres), sí que s’ha de tenir en compte la successió de relleus que allunyen relativament Andorra de la influència d’aquest mar (serralades Litoral i Prelitoral, eix orogràfic Cadí-Puigmal-Canigó, muntanyes de la Cerdanya limítrofes amb Andorra). La presència d’aquestes barreres orogràfiques, que constitueixen una pantalla per als fluxos aeris mediterranis, junt amb la protecció exercida al nord i a l’oest pels relleus pirinencs més enèrgics davant la humitat atlàntica, es tradueixen, en el cas d’Andorra, en uns nivells baixos, en conjunt, de la humitat atmosfèrica i en una modèstia de les precipitacions dins l’àmbit pirinenc. A més, la transparència dels aires andorrans, amb l’escassíssima significació de les boires, constitueix igualment un tret definitori que permet vincular el clima de les valls del Valira amb aquesta variant subcontinental.

A la posició geogràfica hem d’afegir que la conca andorrana del Valira és un territori de tan sols 447 quilòmetres quadrats encerclat pràcticament al llarg de tot el seu perímetre per relleus importants, i s’ha de fer notar també que es tracta d’un espai amb un relleu molt compartimentat, caracteritzat per un entramat d’alineacions muntanyoses solcades per valls estretes i encaixades. Tot plegat, l’encerclament, les cadenes internes amb diferents direccions i la topografia encaixada és un obstacle afegit a l’arribada de l’aire humit marítim a l’interior del país.

S’ha parlat d’una sèrie d’indicadors bioclimàtics que posen de manifest aquesta tendència a la continentalitat del clima andorrà. Entre aquests indicadors, cal destacar: a) un catàleg d’espècies vegetals en què hi ha una restricció notable als elements atlàntics; b) el predomini dels aciculifolis (per exemple, els pins, que tenen fulles llargues i primes, en forma d’agulla); c) la manca de faig (Fagus sylvatica) i la poca importància relativa dels planifolis, entre els quals també queda exclosa l’espècie de roure més humida i majestuosa que podem trobar a Europa: el roure pènol (Quercus robur), i d) la rellevància d’un alzinar continental (el carrascar) que penetra a les valls estretes i obertes al sud fins a assolir els 1.300 metres d’altitud. Fins i tot, exemplars isolats de carrasca (Quercus ilex rotundifolia) atenyen els 1.600 metres a Engordany, una altitud a la qual als Pirineus s’inicia normalment el bosc subalpí (regió de vegetació boreoalpina).

Si examinem com es palesa la subcontinentalitat a través de diferents paràmetres climàtics, resulta interessant observar, en primer lloc, les amplituds tèrmiques mitjanes anuals. Podem fer-ho, per exemple, amb els valors de les estacions de Ransol (1.645 metres d’altitud), de la central de FEDA (1.135 metres) i de la borda Vidal (873 metres), les tres estacions ubicades en fons de vall. Per al trentenni 1991-2020, Ransol i la central de FEDA presenten una amplitud tèrmica mitjana anual, o diferència entre la temperatura mitjana del mes més càlid i la temperatura mitjana del mes més fred, de 16,6 graus centígrads. Aquestes amplituds, que són relativament altes, de manera que posen de manifest el fet d’unes temperatures fredes a l’hivern que contrasten amb les suaus o moderadament càlides de l’estiu, encara són superades per un sector més encaixonat de la part baixa d’Andorra com és la borda Vidal. En aquesta estació de la porció més meridional del país, l’amplitud tèrmica mitjana anual, fins i tot la referida tan sols al període 2008-2020, ateny els 18,2 ºC. El fort refredament que es produeix a la borda Vidal a l’hivern, un sector afectat freqüentment per les inversions tèrmiques, que acumulen aire fred a les parts més baixes d’Andorra, junt amb la insolació estival, bastant acusada per tractar-se d’un tram de fondalada orientat al sud, explicarien aquests valors elevats de la borda Vidal.

Per formar-nos una idea comparativa amb els registres d’altres àrees de la península Ibèrica, l’amplitud tèrmica mitjana anual de la borda Vidal no resulta gaire més baixa que la d’indrets amb una forta continentalitat com, per exemple, Lleida (185 metres), a la depressió de l’Ebre, o com Toledo (515 metres) i Albacete (702 metres), a la Meseta sud, on les diferències mitjanes de l’hivern a l’estiu se situen al voltant dels 20 graus centígrads. En canvi, els valors de les estacions andorranes són netament superiors als 9 graus centígrads de la Corunya (58 metres), una estació de clima temperat marítim del litoral nord gallec, banyada per l’efecte suavitzador de l’oceà.

Un altre aspecte que confereix trets continentals al territori andorrà el constitueixen les elevades amplituds tèrmiques diàries, explicables per l’acció conjugada de la mateixa altitud del país (més transparència de l’aire amb l’altitud), d’una banda, i la sequedat atmosfèrica dominant, de l’altra, que comporten una insolació diürna bastant intensa i una radiació nocturna igualment destacada. De fet, a l’estació de les Salines, per exemple, a la vall d’Ordino a 1.445 metres, s’han mesurat un bon nombre de vegades oscil·lacions del dia a la nit de fins a 24 graus centígrads.

Entre les fondalades, són els trams que miren al sud els que registrarien les amplituds diàries més importants, ja que a l’efecte derivat de les brises descendents o de muntanya, que aporten aire més fred des dels vessants superiors fins als fons de vall un cop el sol s’ha post (i fan descendir bastant la temperatura nocturna en aquests fons de vall), s’hauria d’afegir la forta insolació per l’orientació meridional.

Per altra part, és molt probable (plantegem això com una hipòtesi) que el fort encaixament topogràfic dels sectors de fons de vall andorrans suposi una restricció al paper termoregulador exercit pels mars propers, ja que la influència suavitzadora de l’aire humit marítim ha de notar-se menys en aquestes fondalades envoltades per relleus destacats, i això podria esdevenir un factor susceptible d’accentuar tant les màximes diürnes com les mínimes nocturnes.

Les èpoques de l’any en què les amplituds mitjanes diàries de la temperatura resulten més elevades a les valls andorranes del Valira són l’estiu i els inicis de la tardor. Per al període bàsic 2003-2020, les Salines presenta, per terme mitjà, als mesos de juliol i d’agost, una amplitud diària de 15,7 i 15,6 graus centígrads, respectivament, i la borda Vidal, amb referència al període 2008-2020, una oscil·lació mitjana a escala diària de 15,9 graus centígrads, tant al juliol com a l’agost.

A fi de tenir una visió comparada que ens serveixi de referència, direm que les amplituds mitjanes diàries de juliol i d’agost de les Salines i de la borda Vidal són del mateix ordre que les de punts d’altitud de la Meseta nord com Àvila (1.130 metres) i Sòria (1.082 metres), per tant de punts amb una marcada continentalitat. Sí que les amplituds de les dues estacions andorranes resulten inferiors a les d’un altre punt d’altitud de l’Espanya interior com Molina de Aragón (1.062 metres), on al juliol i a l’agost la diferència mitjana del dia a la nit arriba fins a uns 19 graus centígrads. Fins i tot resulten més baixes que les de Terol (900 metres), localitat que té una oscil·lació mitjana diària de 18 graus centígrads aproximadament en aquests mateixos dos mesos. Però, en canvi, l’oscil·lació mitjana de les estacions andorranes resulta, per regla general, apreciablement superior a la dels sectors del vessant nord i atlàntic pirinenc, caracteritzats per les atmosferes freqüentment nebuloses i per la humitat dominant, com, per exemple, Gavarnia (Alts Pirineus; 1.379 metres d’altitud), on l’amplitud mitjana diària se situa tan sols en uns 10 graus centígrads al juliol i en uns 9 graus centígrads a l’agost.

Quant a la humitat relativa de l’aire, direm que, a les terres andorranes del Valira, si bé és cert que l’aire ateny a vegades el punt de saturació pel que fa al vapor d’aigua (humitat relativa del 100%), es tracta, en aquests casos, d’episodis relativament poc freqüents i, a les cotes baixes i fins i tot mitjanes del país, generalment molt circumscrits des del punt de vista horari. Per la banda baixa, són molts els dies en què les humitats relatives mínimes queden per sota del 40%. L’estiu és una època en la qual els baixos percentatges higromètrics coincideixen amb les temperatures més altes, i aquesta circumstància constitueix un binomi que accentua els efectes de l’eixut dels aires andorrans. Fins i tot, no constitueix un esdeveniment rar que, a l’alta muntanya i en períodes anticiclònics, tant de l’estiu com de l’hivern, les humitats mínimes extremes puguin baixar del 10%.

Per tant, a Andorra, i més concretament a les valls del Valira, la tònica dominant és de certa sequedat atmosfèrica. Això malgrat que les precipitacions mitjanes anuals hi són moderadament importants, fins i tot destacades (de 700-800 mm a 1.200 mm), i adscriuen el territori valirencoandorrà al que hom ha anomenat la Ibèria humida, és a dir, a la zona de pluviositat més elevada de l’espai peninsular ibèric.

A l’últim, assenyalarem que la tendència a la continentalitat del clima de la conca andorrana del Valira es reflecteix igualment en la presència d’un règim pluviomètric en què les precipitacions de l’època càlida de l’any resulten més importants que les de l’època freda. Aquest règim, bàsicament continental, es contraposa a l’oceànic i al mediterrani pur, caracteritzats per un màxim pluviomètric a l’hivern i un mínim estival. Com a referència, i sempre dins l’àmbit espacial andorrà, tenim que, per al trentenni 1991-2020, la precipitació mitjana del quadrimestre juny-juliol-agost-setembre és, a Ransol, un 35,3% superior a la precipitació mitjana del quadrimestre desembre-gener-febrer-març, i, a la central de FEDA, superior en un 63,6%.

*Joan Estrada, Geògraf i climatòleg