Pasternak i el paisatge rus

“L’art no m’ha semblat mai un objecte o un aspecte de la forma, sinó, més aviat, una part misteriosa i amagada del contingut.” Borís Pasternak (Moscou, 1890-Peredélkino, 1960), amb una sola novel·la ha marcar la nostra època. Fill del pintor jueu post­impressionista Leonid Pasternak i de l’exímia pianista Rosa Kaufman, l’ambient culte de la seva família el va predestinar al món de la creació literària. Freqüentaven casa seva Skriabin, Rakhmàninov i, fins i tot, Tolstoi i Rilke. Va estudiar filosofia a les universitats de Moscou i de Marburg (Alemanya), però aviat va veure clar que la seva vocació era la literatura.

Durant la I Guerra Mundial va viure als Urals i a Saratov, a l’estepa, indrets que li forniren preciosos materials que utilitzaria profusament en la seva obra. Precisament fruit d’una experiència amorosa a Saratov va escriure La meva germana, la vida, que el va convertir en l’ídol dels joves poetes russos, entre els quals Maiakovski i Nabókov. No va abandonar Rússia com altres després de la Revolució, fascinat per les noves idees i els esperançadors canvis que s’albiraven, i a la primeria dels anys trenta va ser públicament reconegut pels jerarques soviètics. Però les grans purgues de final de la dècada el van distanciar del règim, va ser acusat de “subjectivitat”, i es va lliurar per molt poc del gulag gràcies a la intervenció personal d’Stalin: “No el toqueu, viu als núvols.”

Després de la II Guerra Mundial es va instal·lar a Peredélkino, poblet d’escriptors prop de Moscou, on va escriure la seva decisiva novel·la Doctor Zhivago, que va ser rebuda fredament pels dirigents bolxevics. Tret el text clandestinament de Rússia, va ser publicat a Itàlia per Feltrinelli i va conèixer immediatament un enorme èxit mundial. El 1958 li fou atorgat el Nobel de literatura, que no va poder recollir a Estocolm per por de perdre la nacionalitat. Doctor Zhivago és un formidable retaule de la societat russa durant els convulsos anys de la I Guerra Mundial i la Revolució.

Aquest refinat poeta i novel·lista, en línia amb els més grans escriptors russos del segle XIX, ens ha llegat bellíssimes descripcions de l’infinit paisatge de la seva pàtria, que encara avui ens enlluernen. Alguns retalls extrets de Doctor Zhivago posen de manifest l’original recurs a la humanització dels seus components (els boscos, els núvols, els rius, la neu...) i la precisió i amplitud de la seva paleta pictòrica.

–“Feia mal als ulls de mirar el riu. El sol el feia canviar, adés còncau, adés convex, com una làmina de ferro, De sobte s’arrissà tot. De l’altra riba avançava una feixuga gavarra de passatge amb cavalls, dones i camperols.”

–“El carrer fosc mirava cap endins de les cambres amb uns ulls buits, i les cambres responien amb igual esguard.”

–“Columnes de fum s’enfilaven cap al cel, com escales sense fi. Les locomotores estaven a punt de partir i llançaven nuvolets de vapor bullent que escaldaven els freds núvols hivernals.”

–“La glaçada atmosfera que es podia esberlar en dos bocins com una nou, difonia blanament en totes direccions sons clars i polits, com treballats al torn.”

–“El sol encenia en la llisa superfície de la neu guspires encegadores, i la pala la trencava en palades precises o la polvoritzava en àrides espurnes diamantines.”

–“Turquí era el cel, rosa els núvols que flotaven tan lentament i regular, que el cel semblava navegar amb ells.”

–“Allà, al seu darrere, era l’orient. De la fosca boira havia sortit un sol que parpellejava entre núvols, Feia l’efecte d’un cos nu que apareix enmig dels vapors d’un bany.”

–“Eren tardes hivernals, assossegades, de color gris clar o rosa fosc. Sobre el crepuscle lluminós es retallaven les negres copes dels bedolls, fines com un dibuix a la ploma.”

–“La nit havia finit. Raigs de llum es començaven a filtrar dins la casa, tafanejant sota les taules i cadires i sota els divans, com lladregots o com pèrits d’una casa d’empenyoraments.”

–“Aquells camps de color de flama, que cremaven sense foc, aquells camps que clamaven sordament llurs invocacions d’ajut, estaven enquadrats per la calma indiferència d’un cel sense fi.”

–“El tro va refrescar la cambra plena de pols i de fum. Sobtadament, com en un procés electrolític van quedar palesos el principals elements constitutius de l’existència: l’aigua i l’aire, el desig de ser feliç, la terra i el cel.”

Recordo amb emoció la visita amb l’ambaixador Eugeni Bregolat, gran coneixedor de l’ànima russa, a la tomba de Pasternak al cementeri de Peredélkino: l’humil túmul, un petit banc de fusta, els bedolls...