La tribuna
Plàtans solidaris
Ens agradaria poder ajudar els palmeros, els soferts habitants de La Palma
L’ajuda davant de catàstrofes naturals inesperades és una reacció espontània que surt de dins del cor, amb pensaments solidaris envers els afectats i accions encaminades a mitigar els seus patiments i les mancances econòmiques derivades del malson. Davant les imatges de l’erupció volcànica a l’illa canària de La Palma, ens passen també les de la gent que veu esquinçada la vida, degut a pèrdues d’habitatges –amb gairebé totes les pertinences– i d’hisendes agrícoles. Ajudar-los és la primera cosa que ens neguiteja. Cert que totes les administracions surten a donar suport i emprenen accions de refecció i sosteniment vital, però fins i tot així no podem deixar de notar aquest impuls fet d’humanitat i solidaritat que ens porta a desitjar la seva prompta recuperació i represa de la vida a les persones afectades. Em ve al cap, per posar un cas que tingué ressò, el gran terratrèmol que afectà les províncies de Granada i de Màlaga el dia de Nadal de 1884, amb les destrosses més grans esdevingudes al poble d’Arenas del Rey, però també a Alhama, a Vélez-Málaga i a Canillas de Aceituno, amb el resultat de més de 1.000 víctimes mortals i el doble de persones ferides. Les campanyes d’ajuda fetes a través de la premsa van fer arribar a Andalusia diners i aliments, tant de les comarques veïnes com de la resta d’Espanya i d’altres països d’Europa. Fins i tot mossèn Cinto Verdaguer hi col·laborà amb l’edició ràpida i urgent –es posava a la venda el 30 de gener de 1885– del llibre Caritat, que es venia a quatre rals (una pesseta), tota la tirada del qual fou venuda en una setmana, reportant 1.250 pessetes que se sumaren als sis milions i mig de pessetes arribats la meitat d’Espanya i l’altra meitat de l’estranger. “Què puc donar?, me diguí a mi mateix, i aixís com si hagués sigut flequer hauria duit un parell de pans, essent poeta me creguí obligat a donar algun bé de Déu de poesia.” Més cap aquí, les tràgica riuada del Vallès de dimarts 25 de setembre de 1962 va moure el periodista Joaquín Soler Serrano, aleshores locutor de Ràdio Barcelona, a restar 54 hores seguides davant el micròfon demanant ajuda pels damnificats, fent recapte de 30 milions de pessetes. Accions solidàries, sentides, mostra de pregona humanitat que en recordar-les després d’anys, encara ens estoven el cor.
L’erupció del volcà de Cumbre Vieja ens permet veure un espectacle de la natura com poques vegades ho hem pogut fer. Emanacions de lava i columnes de fum des del 19 de setembre i encara amb previsió de dies en activitat, capten la nostra mirada i la nostra curiositat. El riu de lava arribat aquesta setmana a l’oceà ens fa recordar que som part d’un planeta Terra amb forma esfèrica i amb un nucli format per minerals fosos els quals emergeixen per les fissures i les esquerdes provocades per la tectònica de plaques quan aquestes en moure’s exerceixen grans forces, provocant terratrèmols i quan l’escorça terrestre és més prima, erupcions volcàniques. A La Palma i a totes les illes de formació volcànica, ho saben de tantes generacions que un dia o altre han vist com, precedides de tremolors del terra, s’activen les boques dels volcans o en surten de noves. Amb una regularitat que no és predictible –la darrera erupció a La Palma va ser l’any 1971–, la vida en zones volcàniques actives sempre té un ull obert dia i nit per si de cas, com diuen els seus habitants, “ruge la tierra” i els trasbalsa i els regira el seu dia a dia o la vida del tot.
El patiment i la destrucció de cases i terres engolides per la lava els primers dies ho vam poder veure gairebé en directe en les imatges de televisió. Gent afectada, amb llàgrimes als ulls i tristor; gent resignada davant la pèrdua total o gairebé total de les seves llars, de les seves propietats. Ben aviat la televisió canària –que emet el senyal per les altres cadenes– va decidir deixar de mostrar com arribava la lava roent a les cases i les encenia per després ensorrar-les i colgar-les per sempre més. Amb aquest gest, volien evitar que la pena dels afectats per l’erupció s’incrementés en mostrar per la televisió la destrucció en primer pla. Els ho havien demanat la mateixa gent dels pobles que la lava anava envaint i, amb bona praxi d’ètica i moral, així ho van fer, mostrant com la privacitat de les persones a vegades cal preservar-la de la publicitat oberta a ferir sensibilitats i els més íntims sentiments personals. Un acte de solidaritat, la de Televisión Canaria, no pas en disputa amb el servei públic relatiu a la informació sobre el volcà.
Ens agradaria poder ajudar els palmeros, els soferts habitants de La Palma. No podem pas confegir ara i aquí un llibre amb prosa poètica com va fer mossèn Cinto o fer crida de donatius econòmics a l’estil de Soler Serrano. Però sí que podem comprat plàtans de Canàries, ara que justament arriba la temporada. A l’illa de La Palma, platanera per excel·lència, són 10.000 les famílies que depenen del cultiu del plàtan, afectat no només per la lava o la pols que ha arrasat les plantacions, sinó els recs i regueres, mantingudes a cops de guataca (aixada), que hi fan arribar l’aigua. Comprem-los plàtans doncs, que són bona fruita –sensacional!, com deia l’os Balú de la cançó– i fem-nos solidaris amb la seva causa, amb la seva noble i vital causa.