Censos

Es podia llegir l’altre dia al Diari –on, si no?– que veterinaris i amos d’animals de companyia protestaven per la manca d’un cens fiable d’aquests amics peluts. I la resposta mental automàtica era: com demanen això, si ni tan sols hi ha un cens fiable dels humans que vivim més o menys permanentment en aquestes valls?

Si els comptes dels comuns es consideren inflats, perquè hi ha qui canvia de parròquia, o de país, sense donar-se de baixa, i els d’altres institucions, com ara Immigració, per no parlar de la inscripció de nacionals respectius a les ambaixades, es queden curts.

És cert que els “amics peluts”

–com els anomenen en una cadena de ràdio espanyola– també haurien d’estar degudament inscrits i documentats, amb els certificats de vacunacions i fins i tot amb passaport propi, per creuar fronteres.

En la cultura dels serveis gratuïts, o gairebé, i de la defensa màxima de la privacitat, el recompte comença a fer-se difícil des del moment que cal pagar. La taxa genèrica de tinença, tot i que sigui tan petita i que no s’apliqui a totes les parròquies. I encara més el certificat de l’ADN de les mascotes, que es veia com a solució definitiva per descobrir els amos incívics que deixen les voreres sembrades de mines enganxifoses.

Vet aquí, però, que alguns veterinaris van donar l’excusa perfecta per defugir aquesta que hauria estat obligació sobrevinguda: que la prova no és fiable, per un motiu que faria encara més escatològica l’explicació. I a la vista de l’opinió tècnica, hi ha diverses parròquies que no van fer seva aquesta norma.

Els comentaris transcrits fins ara són aplicables als gossos. Els gats són una altra història. Generalment no surten de l’habitatge dels amos i són més nets, perquè fan servir les safates de terra per a les deposicions per poc que hagin estat ensinistrats, un dir potser més propi que educats.

Si les taxes, aplicació de vacunes, i la prova d’ADN, allà on s’apliqui, encareixen la tinença d’un gos o alguns propietaris se les empesquen per evitar-les –una font solvent assegurava que l’alternativa més freqüent havia estat inscriure el ca a un municipi de l’Alt Urgell– i passejar-lo per aquí amb el paper corresponent, en el cas dels gats domèstics és molt més fàcil portar al límit la defensa de la intimitat de la llar, i no inscriure’ls si no ho fa el seu metge.

En tot cas, especialistes i propietaris asseguraven que no es donaven de baixa els animalons morts, ni d’alta els nous adoptats, per compra o per retirada de la gossera, en un gest d’allò més noble.

I tornem al començament: si no hi ha un cens fiable dels habitants oficialment humans, sembla del tot impossible, quelcom proper a la ciència-ficció, arribar a un control exacte de les mascotes.

I no diguem ja dels gossos (menys) o gats que campen lliures o més o menys assilvestrats per zones urbanes o de la muntanya, alimentats espontàniament de les escombraries o voluntàriament per persones que impròpiament es consideren caritatives i els donen menjar, amb la qual cosa en faciliten la proliferació en detriment, fins i tot, de la salut pública.

Demanar, però, un control estricte de les mascotes, de la seva salut que indirectament és també salubritat general, i poder portar-ne el compte estadístic en un cens exacte, ara i aquí, sembla més que difícil, irrealitzable a la pràctica.