Ens estafa la CASS?

Que el que li queda de pensió a una persona, després de portar pràcticament una vida treballant i cobrant salari base, és una misèria no estranya a ningú. Amb una mica de sort, per no tenir més que la teva pensió, pots rebre ajuda per part de Govern perquè almenys no et moris de fam. I si per contra, has pogut comprar-te o has heretat una caseta en un poble, sempre et pots estalviar el lloguer i anar-te’n a viure al poble, ja que si tens casa allà, l’ajuda governamental sembla que no és fàcil d’aconseguir. En fi, que sigui com sigui, la pobresa està a l’aguait.

Però és que no és això el pitjor. El pitjor és l’erosió que determinats tipus de treball deixen en el cos. Desgastos d’ossos, esquenes herniades, varius, problemes de circulació... Que et poden deixar una minusvalidesa inferior al 60% del teu cos, que se suposa no estàs per a una pensió per invalidesa, però tampoc estàs per tornar a la feina que t’ha destrossat un, diguem-ne, 20% segons la CASS.

Resulta que estàs de baixa durant un temps determinat, és el metge qui et diu que no pots treballar en aquestes condicions pel perill d’acabar malament en forçar la màquina corporal més enllà del que aquesta ja dona de si. A la feina no tenen obligació de suavitzar la teva feina, perquè encara queden cossos nous per seguir explotant i desgastant i com que a més, mentre estàs de baixa no han de pagar un cèntim, tant els és si l’empresa compleix normes de protecció o no, perquè al capdavall, ningú anirà a mirar i si hi van, com que ho fan avisant, ja s’encarregaran de posar un vestit d’acer als empleats si cal.

Depenent del tipus de malaltia que tens, una vegada que el termini s’allarga un any, és la CASS qui decideix si segueixes de baixa o no. Tenen els seus propis metges, que et fan tremolar cada vegada que et toca revisió, per si et retorcen allò que més et fa mal, per comprovar que això teu no és fals, i quan han comprovat que no, gairebé et toca tornar al principi perquè tot el que has millorat t’ho han retorçat en un moment. (A mi, per sort, no m’ha passat, deu ser que les proves que jo portava eren irrefutables, encara que també he de dir que aquests senyors m’han vist el just). Però sé de gent amb problemes d’esquena als quals els han doblat i els han fet xisclar de dolor, tinc un familiar directe a qui li ha passat.

I aquí arriba el problema. Tens una malaltia pronosticada; és una malaltia amb la qual pots portar un ritme de treball més o menys normal, però sempre que sigui en un treball que no necessiti de fer esforç físic com carregar segons quines quantitats de pes, és a dir, no pots tornar a la feina que has estat realitzant fins ara. Al fer un temps límit de baixa i no tenir una minusvalidesa severa, la CASS et dona l’alta, t’ofereix una indemnització amb la qual et paga d’una vegada tres o quatre mensualitats amb les quals tu comences a fer la idea que segueixes de baixa, t’acomiades del teu treball i comences a buscar-ne un altre de diferent.

Comença el calvari, veus com el temps passa, la indemnització s’està acabant i no et consideren apte per a cap treball que se suposa és menys agressiu. A la fi, has d’acceptar qualsevol cosa o viure al carrer, cosa que a Andorra està prohibit. Comences a treballar i a mesura que passa el temps, per lògica, la teva màquina corporal, es comença a ressentir fins al punt que et deixa doblegada de dolor, vas al metge, et dona la medicació i la baixa i resulta que no tens dret a queixar-te ni a cobrar baixa, perquè ja vas rebre una indemnització per la malaltia. Ara només tens dret a cotitzar però no a cobrar per la baixa de malaltia. Ningú ens ha dit que, si cobres aquesta miserable indemnització i intentes buscar una feina adequada, si tornes a caure malalt, no només no pots treballar, sinó que no et queda absolutament res amb el que puguis sobreviure.

Quina opció queda? No tens cap altre lloc on anar, perquè el poc que tenies, te l’has fos esperant trobar aquest treball adequat, això comptant que tinguessis on anar, perquè a Andorra ja se sap que per l’única cosa que dona el salari és per menjar i dormir, ni pensar a estalviar, llevat que deixis de menjar.

Se suposa que la CASS és la Caixa Andorrana de la Seguretat Social, és a dir, un organisme públic. És el lloc on per tenir un mínim de sanitat, has de cotitzar, tant sí com no, una part proporcional del teu salari. Se suposa que és la nostra guardiola de pensions, però dona la casualitat que és qualsevol cosa menys social. El meu dubte és: si és una entitat social, com és que es comporta com una entitat privada, que fa i desfà amb les nostres aportacions el que li dona la gana, i arribat el cas, hem d’acabar buscant una solució fora d’aquesta entitat? És per casualitat, una forma que uns pocs s’assegurin una jubilació joiosa a costa de les aportacions dels que no tenen més remei que acceptar les seves imposicions que facin la impressió de ser menys socials del que el nom indica? Sort que almenys no ens paguen el cent per cent de medicines i hospital en una sanitat universal perquè llavors no sé quin servei oferirien.

Jo vull saber, sense possibilitat de treballar i sense cap tipus d’ingrés, quina solució ens queda?

I per favor, els llestos de torn que aconsellen que ens n’anem al nostre país, que sàpiguen que ja hi som, Andorra és el nostre país de residència i com a tal, tenim dret a queixar-nos i reclamar el que ens correspongui.