Andorra, el país dels isards

600 caçadors i 57 colles han participat aquest any en la Setmana de la cacera de l’isard, una activitat encara vigent al nostre país, que aquest setembre ens ha deixat 150 isards abatuts de 165 autoritzats i tres infraccions registrades, la qual cosa no vol dir realitzades, perquè una cosa és infringir la llei i una altra ben diferent que t’enxampin.

Jo mai hi he participat, ni ho faria, però puc entendre, tot i que no m’agradi, que és una tradició molt arrelada al Principat.

De fet, em passa el mateix amb els braus, tampoc he vist cap cursa o corrida de braus i la meva experiència tan sols arriba a quan tenia 17 anys i corria per la plaça de braus d’Escaldes mentre deixaven anar les vachettes pour les amateurs.

Les raons de l’equilibri cinegètic que s’esgrimeixen en el tema dels isards em semblen una mica difícils d’empassar, més que res, perquè tampoc anem sobrats d’isards, i sort en tenim que des de fa bastants anys tenen certa protecció a Andorra, a França i a Espanya.

Més fàcil seria, com en tants d’altres temes (Carroi, per exemple), saber l’opinió de la gent del país, i que tal com es fa a Suïssa, votar a les eleccions si es continua o no amb aquesta activitat. Potser, i ho dic seriosament, ens sorprendria un resultat favorable, però estaria bé almenys saber què en pensa la gent, saber si es continua o no amb la tradició, acceptar el resultat i actuar en conseqüència.

Durant molts anys he escrit columnes qüestionant la cacera, i des de sempre m’he preguntat per què no s’han buscat alternatives. Em pregunto per què, des del Govern o des de l’àmbit privat, no s’incentiva una activitat semblant però de caràcter fotogràfic. Safaris fotogràfics, ben muntats, amb campaments i tot el que es vulgui per acontentar la gent del país, i atreure cert turisme de qualitat. No em mal interpretin: no vull dir safaris tot l’any, sinó una setmana l’any.

Tampoc cal que coincideixi amb la cacera; es podria fer una o dues setmanes abans per raons evidents. De fet, la sensació seria semblant. Es pot estar una setmana a la natura, però en lloc de caçar, mirar observar i fotografiar. En lloc de disparar contra l’animal, fer fotografies i vídeos; en lloc de mires telescòpiques, uns bons teleobjectius, i com a premi un bon concurs fotogràfic: els millor vídeos, les millors imatges, la millor promoció del país: Andorra, el país dels isards.

A fi de comptes del que es tracta, i amb això imagino que estan d’acord els caçadors, és de viure un ambient de camaraderia, de muntanya, de colles, dinars i acampades, però amb un resultat diferent. Demostrar que es pot viure, ja no diré la muntanya, sinó els isards d’una altra manera. A la llarga, si la gent així ho decideix, es podria fer una reconversió de la setmana.

Imagino que és un somni impossible però, des del meu punt de vista, és molt cruel que a l’animal més representatiu del nostre país li dediquem la setmana més trista de l’any.