Enrampades al volant

Mentre el motors elèctrics no siguin majoria als automòbils de mig món, perquè l’altra meitat encara no es pot permetre altre vehicle a motor que no sigui una motocicleta, haurem d’aguantar les elevades velocitats dels motors d’explosió quan ens avancen passats de voltes i de seny per les carreteres nacionals, comarcals, estretes, amples o de doble o triple carril. Tant se val si és entre la Seu i Ponts o entre la Seu i Alp, tant hi fa si hi ha trànsit de camions i cua al seu darrere o si només vas sol i la carretera al teu davant és neta, tant hi fa si hi ha ratlla contínua o és l’entrada d’un revolt o fins i tot si és a dins d’un túnel; veuràs passar el cotxe com un llamp i ni intermitents ni res i a esperar un altre ximple. Ximples amb cotxes de matrícula andorrana i ximples amb cotxes de matrícula espanyola, si bé amb la proporció una mica més alta els de matrícula andorrana. Alguns a vegades els trobes parats uns quants quilòmetres més amunt o més avall, segons pugin o baixin, aturats per la policia de trànsit redactant-los la recepta. N’hi ha més de cara avall, cap a la costa o la mata, potser perquè el deler de sortir de les encaixonades muntanyes pirinenques costa més d’aguantar en sortir-ne que no ja a la tornada, malgrat que alguns de pujada van tant o més llampants que de baixada, com si no s’haguessin esbravat prou. Potser ho fan per inèrcia o per costum, ja deu ser això. Encara que a vegades penso si no és per alguna juguesca entre amics, uns amb un cotxe i altres amb l’altre, a veure qui arriba primer. Sigui com sigui, les imprudències per velocitat mai com ara són tan constants i diàries. Prou que les autoritats de trànsit posen controls de radars fixos, per trams, volants o dissuasius, però sembla que ni així, amb la pedagogia de la sanció econòmica, ni les altes velocitats ni els avançaments imprudents o gairebé suïcides disminueixen.

La tipologia dels vehicles que se salten les normes de circulació i atempten contra la seva vida i la vida dels altres té dos formats i amb una proporció de meitat uns i meitat els altres. Per una banda, el vehicles de gran cilindrada, esportius o amb tracció quatre per quatre i, per l’altra, els utilitaris de gamma mitjana disfressats, arreats i digueu-li com vulgueu, d’esportius. Quan veus passar els del primer format, no arribes a veure com és la persona que els condueix i mig t’avores si venen cotxes en direcció contrària perquè el senyor pugui acabar d’avançar sense que hi hagi cap topada. En el format de vehicle més petit, però, hi ha un detall que ens dona una pista de qui mena el cotxe. No el podem apreciar en tots però sí que en molts dels cotxes que van a velocitat excessiva, per sobre de la permesa i fent avançaments imprudents. Suposo que us hi haureu fixat perquè a vegades la visera de la gorra que veiem que porta el conductor és d’aquelles que fan més d’un pam. Jo no sé si és una mena de símbol portar gorra conduint, com emmirallant-se en algun pilot de Fórmula 1, però el cert és que la majoria dels avançaments imprudents amb vehicles disfressats d’esportius i a vegades amb tubs d’escapament expressament modificats per petarrellejar són fets per conductors que porten gorra al cap, a l’estil de les que porta una part del jovent també quan camina pel carrer.

Amb l’arribada dels vehicles elèctrics potser disminuiran les altes velocitats que mal portades només poden acabar malament, provocant accidents, emprenyaments i neguits a la resta de conductors respectuosos i que circulen per les carreteres sense fer ni ostentació ni imprudències temeràries. Mentrestant, haurem d’aguantar els comportaments incívics de quatre que se les donen al volant de fittipaldis, vagin amb gorra o sense. Cert és que les cases fabricants de cotxes es comencen a plantejar reduir la potència dels seus models, de cara a afermar el pas del motor mogut per hidrocarburs cap a l’elèctric. Aniria bé que en els models elèctrics posessin alguna mena de giny al volant que en passar de la velocitat permesa provoqués una enrampada a les mans, una descàrrega avisadora, un toc d’atenció com si es tractés d’un senyal del cel, d’un advertiment gairebé màgic i miraculós. I posats a demanar, potser sí que conduir amb gorra obligatòriament seria la solució a les imprudències a les carreteres. Unes gorres amb una mena de dits pessigaires a banda i banda que en passar de la velocitat permesa ens fessin una estirada d’orelles a l’uníson. Ja sento algú que diu: feta la llei feta la trampa, els espavilats de sempre conduirien sense gorra. Doncs un altre giny incorporat a la gorra, al botó zenital, que no deixés engegar el cotxe si la gorra no fos posada al cap. A veure si així poguéssim d’una vegada per totes circular per les carreteres tranquils, sense l’ai al cor, malgrat haver de portar una tarota de gorra al cap.