Envelliment

Temps era temps, l’ara suposat menys honorable president Pujol instava els matrimonis conciutadans a tenir el tercer fill. Els temps canvien, de fet han canviat, i ara cada vegada hi ha més famílies monoparentals, i més monofilials, si és permesa la paraula, benvolgut corrector.

En altres èpoques –en certa mesura fins avui segons les procedències, costums i creences dels llocs d’origen– els nouvinguts de països “en vies de desenvolupament” –descarat eufemisme– els arribats a una nova terra acostumaven a ser més prolífics. Ara sembla que tampoc. I aquestes valls no tenien –tenen– per què ser una excepció.

Potser els temporers que arriben ja no es queden en un percentatge tan alt com abans. Potser ni tan sols són ja tan aclaparadorament majoritaris els que demanen permís de treball amb relació als mal anomenats residents passius, la majoria dels quals de passius en tenen poc.

I en tot cas, el descens de la natalitat és una característica comuna, estesa, pel “primer món”, en les societats més desenvolupades, que és com dir amb més índex de riquesa per càpita, tot i que ja coneixem el miratge que entranya el terme “per càpita” i l’estadística.

Avui, les dones –“El sexe feble ha fet gimnàstica” escrivia amb enginy i misogínia Jardiel Poncela– i les parelles, s’ho pensen dues vegades, i al llarg dels anys, abans de deixar de “prendre precaucions” i “buscar la criatura”.

Prima el benestar material, la recerca d’una “estabilitat” –econòmica, s’entén– per sobre de la creació –i no diguem ampliació– d’una família com a mínim integrada per dues generacions. I si no en són tres, amb padrins i padrines per “gaudir” dels fills dels fills, encara sembla més difícil.

Ja fa dies vam aprendre, després d’alguna que altra situació incòmoda, a no dir “quin net/a més maco/a” quan veiem una persona en la maduresa passejant un cotxet amb una criatura –o dues, que els ajuts mèdics a la maternitat de vegades porten bromes insospitades.

Hi ha pares que en compliran seixanta, o fins i tot seran pensionistes, quan el fill/a arribi als quinze. És clar que al meu poble també diuen d’un/a jove intel·ligent que és “fill de pare vell”.

Ja han passat les dècades, les centúries, en què l’arribada de canalla a les cases era una garantia per al manteniment futur de la família, per l’esforç i els ingressos aportats, sense emigrar i sobretot emigrant, a guanyar-se la vida –pròpia i del col·lectiu familiar– fronteres enfora i no endins.

L’estadística publicada fa uns dies en aquest diari per il·lustrar el descens de la natalitat reflectia que els nens petits havien passat de més de set-cents a uns tres-cents. En contrast amb la generació del “baby boom” comencen a sobrar mestres i professors, pediatres... però hi ha quelcom pitjor: una piràmide de població que gira la punta cap avall posa en risc el futur del conjunt de la societat, cada vegada amb més vellesa i menys joventut. I no serà només dolent per garantir les pensions, el manteniment, dels i les més grans, sinó per al dinamisme conjunt, l’embranzida col·lectiva de la societat.

També és veritat que gaudim aquí d’un índex de supervivència d’entre els més llargs del món. Que a la generació dels pares, una persona de seixanta, si arribava, era un vell/a. I ara es passa sovint dels vuitanta, amb una vitalitat admirable, per molt que es mantingui la queixa del “si no fos...” amb una “mala salut de ferro”. I que duri cada vegada més.