La mora i el gel

A La contra de La Vanguardia es va publicar la setmana passada una entrevista d’Ima Sanchís a l’escriptora Raynor Winn, autora del llibre El sender de la sal.

Raynor explica com ella i Moth, el seu marit, van viure durant vint anys a una granja al País de Gal·les, d’on els van desnonar per culpa de la mala gestió i traïció d’un amic.

Acabaven de complir cinquanta anys i a en Moth li van detectar el mateix any una malaltia degenerativa.

Sense casa i sense diners van decidir recórrer a peu els 1.010 quilòmetres de la costa sud-oest d’Anglaterra, des de Bournemouth fins a prop de Bristol, i dormir en una tenda de campa­nya a qualsevol racó del camí. D’aquesta experiència va néixer el llibre que en principi Raynor va escriure per regalar-li al seu marit, que al final s’ha convertit en un best-seller.

No l’he llegit encara, però de l’entrevista em crida molt l’atenció el moment en què descriu com un matí ben d’hora es van trobar un home que els va oferir unes mores delicioses que tenien un cop de sal. Era la sal de mar que la boira del matí deixava sobre les mores, i que com explica no es poden menjar en cap lloc més del món. Cap xef se les potendur al seu restaurant perquè la boira d’aquell indret en particular no pots portar-la a cap restaurant o desplaçar-la de lloc.

Fa un parell de setmanes quan parlava en La Tribuna d’un antic viatge a Kabul explicava una experiència semblant. Un pa, cuinat en un forn ensorrat, a les sis del matí, en un poble de les muntanyes de l’Afganistan, que probablement és el millor, el pa més deliciós que he pres a la vida. Tenia molta gana i les mans fredes, i en el moment que primer vaig tocar amb les mans el pa calent, i després me’l vaig posar a la boca, el matí em va semblar un moment molt especial, com si fos el primer matí del món.

O en una altra ocasió a l’Algarve, prop d’Alcoutim, on el Guadalquivir fa frontera amb Portugal, em vaig endinsar en unes oliveres per fer fotos d’una família que recollia les olives. Els vaig demanar permís, em van dir que sí, i vaig estar una bona estona fent fotos. Quan estava a punt d’anar-me’n em van preguntar si volia menjar amb ells perquè feien una aturada. Vaig acceptar encantat i de seguida vam seure sobre una de les malles sota l’olivera. El pare va treure pa, formatge, vi i un embotit, tot de collita pròpia, que va anar tallant amb el ganivet. Ostres! Quin dinar més especial!

Han passat bastants anys i sé que aquestes experiències, com la de a mora i la sal, no són extrapolables a un restaurant.

Llegiré El sender de la sal i segur que hi trobaré altres moments que m’inspiraran.

Diu l’escriptora que sempre s’havia sentit molt pròxima a la natura, però que caminant va aprendre que aquesta connexió no té res a veure amb la propietat, sinó amb el fet de formar part de l’entorn, de tot el que t’envolta.