Treballar amb nens no és un joc (i II)

Avui, després de 15 anys, seguim fortament lligats a aquesta llar. En ànima i cor. Vam començar a cobrir gairebé totes les despeses, millorant les seves vides, fins que fa poc més d’un any una família andorrana va decidir comprometre’s amb tot i aquesta casa és avui un bàlsam ple de vida i encant. Riures i jocs, tallers, celebracions, visites i tot tipus d’atencions satisfan diàriament aquests nens, on l’amor i la cura són avui una prioritat. On ahir aquesta llar em va estripar l’ànima avui em demostra que tot és possible!

El 2009 vaig passar de voluntària a cooperant, més avorrit però igual de necessari. Muntem Cooperand el meu marit i jo. Des de l’inici amb el suport del Govern d’Andorra, empreses privades i públiques, escoles, família, amics, companys... una Andorra petita amb una població plena de sensibilitat. Avui seguim en el mateix vaixell i remem alhora, amb força, sense descans, cada dia, tant en primera línia com en tasques d’oficina. El descans és un luxe que no ens podem permetre molt sovint i molt menys amb una pandèmia que no ha donat treva ni un sol instant, tirant per terra més de vint anys d’avenços a la regió.

Treballem diàriament, en origen i en destinació, amb un equip de bandera de quasi 20 persones, indestructible al desànim perquè mai oblida per a qui treballa, i això es tradueix en una xutada d’oxigen directe al cor que ens carrega d’energia cada dia. Impartim conferències i tallers tant en origen, Andorra, com en destinació, Llatinoamèrica, a moltes persones de diferents edats, sexe, origen i cultura… però amb dos denominadors comuns: la sensibilitat que provoca el dolor aliè i la por i incapacitat per gestionar-ho. Vaig coordinar a Andorra un curs de cooperació internacional i voluntariat i, paral·lelament, vam començar les formacions en Cooperand a candidats a voluntari, on vaig aprendre molt més sobre les dues premisses anteriors: tots generem oxitocina amb l’empatia i el dolor dels altres ens provoca dolor i, alhora, por. Por en aquest procés de voler ajudar, por a no ser capaç, por a no encaixar, por al fracàs, a no ser valorats, a l’opinió dels altres, a la solitud, al futur, a perdre, a ser exclòs... tots compartim les mateixes pors que ens fan patir. En les formacions de voluntariat és vital introduir la gestió de les emocions i recomanar que les treballin a fons, que les posin en pràctica diàriament, les exercitin conscientment, perquè existeix una enorme recompensa en entendre i resoldre les limitacions mentals i emocionals, sobretot per realitzar un voluntariat amb èxit.

Quan es tracta de sanar físicament ho tenim bastant clar, descansar, menjar sa, fer esport... però quan es tracta d’un dolor psicològic existeix una gran ignorància sobre què ens perjudica, quins remeis o mesures adoptar, com fer-ho per sentir-se bé i tenir una ment sana, serena i equilibrada. Una ment que beneficiï i no perjudiqui els altres. La majoria de les persones ignorem què ens perjudica i només ens interessem quan ja patim. Si tu no estàs bé no pots ajudar els altres en el seu dolor. Has d’estar fort mentalment, decidit, compromès i equilibrat per fer un voluntariat. Si no és així, les teves pors se’t multiplicaran perquè estaràs en terreny hostil, desconegut i veuràs les teves mancances magnificades. Probablement et tornaràs més desconfiat, distant, fugisser i tot el teu entorn t’afectarà moltíssim més. Complicaràs el teu treball i el dels altres. Fugiràs i deixaràs sense recursos la teva ONG, que haurà de reestructurar l’ajuda o simplement deixarà aquest buit sense cobrir. Som humans i incomplets. La situació pot sobrepassar-nos, però si viatges preparat interiorment i saps com gestionar les teves emocions, l’experiència pot convertir-se en alguna cosa increïblement meravellosa.

Com a part integrant de Cooperand em sento responsable. Responsable del candidat a voluntari que demana realitzar l’acció, responsable de la seva formació, preparació, tràmits, viatge, gestió i estada, però, sobretot, responsable de l’ajuda que aquesta persona prestarà als nostres beneficiaris: nens i dones en alt risc d’exclusió social amb traumes inimaginables, molt fràgils i mancats d’afecte, inestables, desconfiats i desbordats per un patiment que es desprèn tan sols mirant-los. Per tot això, hauríem d’entendre que no tothom és apte per realitzar un voluntariat. Pot ser perjudicial per a ell i, sobretot, per a aquest col·lectiu tan tocat que ha viscut grans dosis de violència, abandó, explotació, abús, tracta i tràfic i una llista innombrable de negligències que atempten sobre qualsevol dret. Negligències aberrants envers uns infants de tan curta edat que fa impossible arribar a comprendre el comportament humà. Ser voluntari és donar-se als altres com a prioritat màxima sense reserves. Tot l’anterior no pot estar per sobre d’aquesta premissa ja que la teva experiència difícilment podrà sortir bé i el mal que causis serà probablement irreparable. Per tot l’anterior, davant la pregunta negareu una ajuda més?, la resposta és evident ja que sobre el terreny aquesta ajuda pot convertir-se en un problema amb difícil solució que acaba per esquitxar tots els integrants del projecte. Respecte al voluntariat, prioritzem la qualitat a la quantitat, perquè treballar amb nens no és un joc.

* Carla Riestra, Presidenta de Cooperand amb Llatinoamèrica